La modalització en el text argumentatiu

La modalització en el text argumentatiu

La modalització és una característica del text que ens permet identificar els mecanismes utilitzats per l'emissor per a marcar la seua presència en el missatge. Si l'emissor es mostra explícitament mitjançant, per exemple, els díctics personals i manifesta la seua actitud o opinió parlem d'un discurs subjectiu, d'un discurs modalitzat. En canvi, si l'emissor s'amaga darrere construccions impersonals, la veu passiva, etc., ens trobarem amb un discurs objectiu, no modalitzat i caracteritzat per la impersonalitat.

La modalització és el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència. Per tant, un text modalitzat mostrarà les actituds o les opinions de l'emissor respecte a allò que diu.

Elements lingüístics modalitzadors

La dixi personal, que indica presència de l'emissor en el text, es manifesta mitjançant:

• pronoms personals forts de 1a persona del singular i del plural: jo, nosaltres
• pronoms personals febles de 1a persona del singular i del plural: em, ens...
• possessius de 1a persona del singular i del plural: meu, nostre...
• verbs de 1a persona del singular i del plural: pense, parlem,...

Recursos enfatitzadors

Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa). Exemples: Què vols? És estupend! Vine ací!

Recursos prosòdics

Entonació especial per a fer valoracions positives o negatives.

Pronunciació sil·labejada d'un mot: o-bli-ga-ci-ó

Elements lèxics valoratius

Substantius valoratius: virtut, desgràcia, defecte, corrupció, llàstima, admiració, lleialtat, esperança, abús, meravella, deshonestedat, dolor, corrupció...

Adjectius valoratius: agradable, lamentable, positiu, trist, encomiable, sincer, sinistre, magnífic, interessant, perfecte, bonic, lleig,...

Verbs valoratius: meréixer, pretendre, valdre, atabalar, destarotar,...

Verbs que expressen sentiments de l'emissor: lamentar, sentir, esperar, desitjar, alegrar, celebrar,...

Verbs de dicció: opinar, desitjar, pensar, considerar,...

Adverbis i locucions adverbials: desesperadament, amb perfecció, possiblement, per sort, potser, sens dubte,...

Expressions quantitatives subjectives

molt, poc, massa, bastant, força, gens,...

La derivació

Diminutius (mareta), augmentatius pejoratius (homenot), superlatius (raríssim)

Perífrasis verbals

d'obligació o de probabilitat.

Unitats fraseològiques

refranys, maneres de dir, sentències, etc.

Fórmules expressives

interjeccions, invocacions i renecs del tipus uf!, ai!, au!, Senyor!, mare!...

Crides al receptor

ei!, compte!, alerta!,...

Interrogació retòrica

per què no calleu?

Ironia

No li agrada la cervesa perquè només té cinquanta pots en la nevera!

Altres figures retòriques

metàfora, metonímia, hipèrbole...

Canvi de registre, varietat o llengua

dins el mateix text

Certs signes gràfics

com ara guions llargs (introdueixen comentaris subjectius del locutor), cometes (poden

Text argumentatiu

Definició.

S’anomena argumentatiu el text en què es defensa una idea i s’aporta un conjunt de raons que la justifiquen. Expressen opinions per convèncer o influir en el receptor:

Preval la funció conativa, ja que l’emissor es proposa incidir sobre el comportament del receptor. Al mateix temps, també predomina la funció referencial perquè ens mostra uns fets objectius que tot seguit s’intenten demostrar.

Text subjectiu. Presència de recursos modalitzadors.

Pot incloure seqüències narratives, dialogades, expositives, descriptives... Sempre al servei de l’argumentació

Elements.

Tema controvertit.

La tesi és la idea de fons que defensa l’emissor i pot aparèixer de manera explícita al text o se’n pot deduir, implícita. Pot aparèixer també la tesi contrària.

Els arguments. Raonaments lògics que s’utilitzen per a convèncer. Tipus d’arguments:

• Estadístics: basat en dades suposadament objectives (“El 55% dels alumnes pensa que...”).
• D’autoritat: apel·la a grans personalitats o institucions, amb coneixement i solvència en la matèria (“Com va dir Cervantes...”).
• De citacions: consisteix en la introducció d’un missatge d’un altre emissor diferent de l’autor del text (“El president va respondre: 'estem sortint de la crisi'...”).
• Analògic: També anomenat de justícia o d’identificació de situacions: consisteix a identificar la situació objecte de l’argumentació amb altres situacions similars. Es pretén que allò que s’accepta sense problemes en un context determinat, siga també acceptat sense reticències en un altre de semblant. Sovint, la discrepància del destinatari vindrà perquè pot considerar que les dues situacions no són equivalents i, per tant, no es pot aplicar l’argument de justícia. (“Una dona és com una carxofa. Cal treballar una mica per arribar fins al seu cor...”).
• D’experiència personal: la vivència de l’emissor consisteix una prova que avala la tesi amb els fets com a argumentació (“A mi em va ocórrer el mateix...”).
• De criteri sapiencial: tipus de generalització indiscutible. Són els refranys, proverbis, dites populars...
• Tòpics literaris: tipus de generalització indiscutible. Són esquemes de pensament amb formulació ja prefixada que procedeixen de la tradició grecollatina. Per exemple: carpe diem, homo hominis lupus...
• De causa / conseqüència: són aquells que es basen en una relació de causalitat. Poden respondre a dos models: presentar un fet i, a continuació, la causa que l’ha produït; presentar un fet i, a continuació, l’efecte provocat.
• Basats en exemples: permeten donar suport a una generalització. Aquests exemples hauran de ser significatius i d’un cert nombre. Un sol exemple pot servir com a il·lustració però no permet generalitzar.
• De quantitat: l’emissor aporta dades científiques, numèriques, estadístiques..., que apareixen com a irrefutables. Fa referència al gran nombre de persones que donen suport a la idea, al gran nombre de vegades que un fet s’esdevé, a l’antiguitat d’un producte...
• De qualitat: es destaca el caràcter únic o diferenciador d’un fet. Es destaca una situació individual. Sol apel·lar als sentiments.

Estructura i explicació de les parts:

1. Introducció: és la part que situa, enuncia un tema i dóna l’opinió a favor o en contra de l’emissor respecte al tema.

2. Cos argumentatiu o desenvolupament: s’exposen el fets. Es desenvolupen els diferents arguments que serveixen per a demostrar la tesi.

3. Conclusió: és la síntesi i el tancament dels continguts. Recull la idea principal o tesi.

Tipus de seqüències argumentatives: El text argumentatiu presenta diversos esquemes organitzatius:

a) Estructura analitzant o deductiva: presenta un fet o idea general que es desenvolupa mitjançant fets particulars. Al principi de l’escrit s’anuncia la tesi. Seguidament s’exposen una sèrie d’arguments per tal de demostrar-la.

b) Estructura sintetitzant o inductiva: parteix d’un fet o idea particular per a arribar a idees generals. L’exposició de dades i arguments condueixen a una conclusió final que és la tesi de tota l’argumentació.

c) Estructura circular o enquadrada: és una combinació de la deductiva i la inductiva. Es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi i aquesta es torna a enunciar al final amb possibles matisacions.

d) Estructura successiva: l’exposició es fa amb ordre cronològic.

e) Estructura paral·lelística: s’exposen diferents aspectes d’un mateix tema.

f) Estructura analítics. Apareix també la tesi contrària. Pot conviure amb les estructures anteriors.

Característiques pròpies:

Trets lèxics:

- Verbs de voluntat (voler, agradar, desitjar...), de dicció (dir, preguntar, parlar...) i de pensament (pensar, considerar, creure...), d’opinió (creure, pensar, opinar, estar segur de...).

- Substantius i adjectius amb matisos d’expressió d’emocions. Adverbis modals acabats en –ment (lamentablement, afortunadament...)

Trets morfosintàctics:

Ús del present d’indicatiu encara que, de vegades, es recorre als pretèrits.

Predomina la primera persona gramatical, ja siga en singular o en plural.

Trets textuals:

Tot de recursos retòrics (metàfores, repeticions, paral·lelismes, preguntes retòriques...).

Solen predominar els connectors causals (perquè, ja que, a causa de...), els d’ordre (en primer lloc, per començar...), els explicatius (és a dir, en relació amb...), els de contrast (però, tanmateix...) i els de conclusió (en resum, en poques paraules...).

Presència notable de díctics personals.

És molt freqüent la utilització de la ironia.

Destaca també l’ús d’índexs gràfics com els apartats numerats o introduïts per lletres.

Solen ser textos polifònics, ja que en la contraposició d’idees, i se sol manifestar a partir de la intertextualitat que es dóna amb diferents tipus de discurs citat (citacions, referències i comentaris d’altres textos).

Registres:

Estàndard, culte.

Altres aspectes a tenir en compte:

La contraargumentació: La contraargumentació és una tècnica argumentadora. L’autor formula en el text les possibles objeccions (tesi contrària) a la seua posició, per tal de neutralitzar-les amb nous arguments que refermen la seua tesi. Així, amb la contraargumentació, l’emissor delimita les opinions que li poden ser contràries.

Els contraarguments poden ser arguments contra la tesi o raons per limitar o matisar l’argumentació del contrari. El text argumentatiu es caracteritza per la presència d’expressions (enllaços textuals) que serveixen per formular els contraarguments, com ara: És cert que la gent té dret a divertir-se tant com vulga, però també existeix el dret al descans. Malgrat que la gent té dret a divertir-se tant com vulga, també existeix el dret al descans. Alguns diuen que existeix el dret a divertir-se, però cal dir que també existeix el dret al descans.

Hi ha dos tècniques contraargumentatives: la refutació i la concessió a l’adversari.

Gèneres que s’hi inclouen:

Funcionals: l’article d’opinió, la reclamació, la sol·licitud, el debat, el discurs polític, la crítica cultural, la publicitat, l’editorial, el sermó, la queixa...

Literaris: l’assaig.