La narrativa catalana del segle XX

La narrativa de postguerra

1939-1946

La novel·la patí de forma molt notòria la censura. D’aquesta manera es passà d’un panorama literari brillant de preguerra al no-res de la postguerra. Això es va veure agreujat per la desconnexió que es produí entre l’escriptor i el seu públic. De fet, el gènere narratiu necessita d’una infraestructura estable per desenvolupar-se i, per tant, la recuperació del circuit literari: autor-editor-lector. Duu com a conseqüència la inexistència de corrents novel·lístics molt marcats i l’aparició de narradors aïllats. L’únic model que implica una certa connexió és el de la novel·la psicològica, model de preguerra que implica una evasió de la realitat del moment i que es conrea en un esforç per mantenir una certa continuïtat literària (Joan Sales, M. Rodoreda, Llorenç Villalonga, Mª Aurèlia Capmany…)

Trets de la novel·la psicològica:

1. Deixa de banda els fets externs i la trama argumental per centrar-se en la vida interior dels personatges i en la seva visió de la realitat.
2. Els personatges tenen conflictes interns que venen condicionats per l’ambient.
3. D’ambientació ciutadana.
4. Reflecteixen la crisi de valors morals de la societat.
5. Ús del monòleg interior per reflectir el fluix de la consciència humana.
6. Solen fer servir el narrador protagonista, que usa la tècnica de l’escriptura parlada o del monòleg interior, o el narrador omniscient.
7. Poden usar recursos d’introspecció, com ara cartes, diaris i memòries.

1946-1955

Els anys 50 impliquen per a la novel·la l’aparició de col·leccions del gènere i el sistema de subscripcions com a mesura per restablir el lligam entre els novel·listes i el públic lector. També nasqueren els clubs del llibre i els catàlegs editorials.

1955-1970

L’any 1962 fou autoritzada per primera vegada des de la repressió una col·lecció de traduccions de novel·les. A més, la novel·la psicològica hagué de competir amb unes tendències noves marcades pel neorealisme italià i per la novel·la nord-americana d’entreguerres. Es tracta de novel·les que se situen en un marc històric concret i intenten donar testimoni d’uns fets mitjançant l’ús de tècniques objectivistes. El realisme social o històric també troba ressò en l’obra de molts autors, com Baltasar Porcel. Trets del realisme social o històric en narrativa: 1. L’heroi individual és substituït per un protagonista col·lectiu o representatiu d’una classe social. 2. El temps i l’espai estan ben localitzats. 3. La llengua dels personatges reflecteix la llengua viva del carrer. 4. El narrador pot penetrar en l’interior dels personatges (narrador omniscient). Malgrat que el realisme social sigui el moviment predominant durant els anys 60, alguns autors en mantenen al marge i creen models molt personals. És el cas de Llorenç Villalonga, que escriu novel·les d’idees. (A Villalonga li interessa sobretot la ideologia dels personatges, la seva posició davant la vida i no tant l'anàlisi psicològica o la intriga de la història.) També és el cas de Pere Calders, contista que aposta per un “realisme abstracte” (Calders opta per una realitat profunda a què podem accedir a través del somni i de la imaginació. Per això els seus contes tenen com a tret dominant la introducció de l’element insòlit o sorprenent dins un marc realista).