Parmènides: Lògica, Veritat i Influència en Plató

Parmènides: Lògica i Coneixement

Parmènides nasqué a Elea, l’any 540 aC i morí l’any 470 aC, uns 43 anys abans de nàixer Plató. Podem considerar-lo el creador de la lògica. Influeix notablement en Plató per l’interès d’aquest a abastar la veritat, que ha de romandre eterna i sense canvis, així com pel seu menyspreu del saber sensible i la seva defensa de la raó com a única font fiable del coneixement.

Parmènides distingeix dues vies del saber:

La Via de la Veritat

Aquesta és el veritable camí del coneixement. Parteix de l’afirmació bàsica i inqüestionable que “el ser és i el no-ser no és”, a partir dels quals s’arriba al coneixement de la realitat i de les seves característiques. Per tant, prescindeix dels sentits, que només mostren allò que Parmènides denomina no-ser, allò que no existeix.

Seguint la lògica de la raó, i partint del principi que allò que és, és, i allò que no és, no és, Parmènides arriba a la conclusió que el ser és:

• Únic
• Ingenit
• Imperible
• Indivisible
• Immutable
• Complet

Parmènides considera que la pluralitat i el canvi no són reals, sinó enganyoses aparences dels sentits. La pluralitat i el canvi que ens demostren els sentits no poden ser reals; són meres aparences.

La Via de l'Opinió

Aquesta és la via del “ser és i no és”. És la via dels sentits, no de la raó. Els sentits ens diuen que una cosa és això i no és allò, quan en realitat tot és ser i tot és u; la multiplicitat és tan sols una aparença.

Influència en Plató

En resum, Plató acceptarà de Parmènides l’oposició entre el saber enganyós que ens ofereixen els sentits i el coneixement vertader que ens ofereix la raó. Així, la distinció parmenidea entre la via de l’opinió i la via de la veritat pot ser considerada un antecedent de la posterior distinció platònica entre coneixement científic i opinió.

A més, Plató accepta de Parmènides l’oposició que la veritat és quelcom únic, absolut, universal i permanent. D’altra banda, Plató accepta l’oposició entre l’aparença sensible i l’autèntica realitat. Les idees platòniques tenen de fet característiques semblants al ser de Parmènides: són també ingenites i imperibles, eternes i immutables.