Plaute i terenci

El teatre en llatí tingué el seu origien en el culte religiós que es retia als deus campestres: sorganitzaven jocs descena per a honorar aquestes divnitats i tenirl-les propicies. Amb aquests jocs es perseguia també un objectiu polític: crear un sentiment dunitat al voltaatnt dun projecte comú: Roma. En aquests espectacles assistien tots els ciutadans. Es distingeixen quatre etapes o moments en els inicis del teatre ROMà: 1. Es feien representacións de ballet amb dansa i música, importat dEtrúria.2. Es continuà combinant la dansa i la música com a elements fonamentals de lespectacle, pero hi aparegué la paraula. Els actors improvisaven amb caracter satíric, burlesc i/o picant. 3. Es combínà la dansa i la música sobre la base dun text fixat previament. Hi havia parts cantades i parlades i sabordaven tot tipus de temes i sutilitzava varietats de ritmes musicals i gestos. Lactor es professionanitzà per que tenia que assajar. Es començà a representar lobra (fabula scaenica) que es caracteritzava per tenir un argument o intriga, que desenvolupaven sobre lescenari diferents personatges, encarnats per diferents actors, sense abandonà la música, ni el cant, del qual sen encarregava ara un cantor, que estava darrere lescenari. Va néixer al 240aC. Comèdia: els seus protagonistes eren senzills, amor, raptes, ebolics, to desenfadat, i groller i llenguatge de carrer. Comèdia a la grega: (fabula palliata) acció a Grècia, amb el Pallium i amb espèrit ROMà. Comèdia nacional romana: (fabula togata) vestien la toga i tot llatínitzat. El teatre més genuí el constitueixen les comedies (palliatae) QUE SON el nucli de diverses obres dramàtiques conservades. En la tragedia els seus protagonistes eren divinitats i herois amb accions com duels desenterraments i morts, to solemne, llenguatge elevat i final funest i tràgic. Tragèdia a la grega (fabula graecania) grec, vestíen el gitó i calçaven coturns. Tragèdia nacional ( fabula praetexta) Toga praetexta. Tit Marcí Plaute: Vivia en un temps de dificultats que alteraven la situació pollitico-social i cultural de Roma. Es el poeta còmic més important de la literatura llatina. Va néixer a Sarcina (úmbria) cap al 255aC.. Arribà a Roma sent un ciutadà lliure on a Geli es dedicà al teatre. Comença a escriure al 215 a.C i va morir al 184 a.C Conrea comèdia a la grega. Imità els models del teatre hel·lènic dels s. IV i III, però fent múltiples referències al món ROMà. Fa ús de la contaminiatio, que es refondre dos arguments de comèdies gregues per fer el fil argumental. Donà més importància a alguns personatges. Aplica aspectes formals nous com la diferent ornamentació del prologus, la configuració de la comèdia com un drama contínuum u la creació de parts lirico-músicals en vers. Va ser anomenat com imitació creadora, creador de 21 comèdies on els arguments son els mateixos. El principal objectiu es fer riure, te una acció inconnexa, caòtica i sobtada. Obres anomenades fabula motoriae, i el seu marit es no saber el final. Consta de poques reflexions morals, poesia molt rica i combinació de parts cantades (diverbia) o recitades amb música (cantica) Originalitat en lús de la llengua. Sermó vulgaris. Publi Terenci Àfer (Cartago 194-159 a.C) Era esclau de G.Terenci Lucà. Es va educar en un ambient selecte i refinat, on a Roma va adscriures a un cercle literari dintel·lectuals filohel·lènics, presidit per Publi Cornelli Escipió Emilià. Partidaris de la difusió i arrelmant de la cultura grega en la societat romana. El seu ideal de vida es el de humanitats: a mantenir unes realcions amb tothom, a comportar-se, busca el terme mig entre el luxe i lausteritat. Té 6 comèdies: La noia dandria la sogra, el tumentador, lenue, formió i els germans. Fa comèdies psicológiques escrites en vers i son el subgénere de la fabula palliata, fa com Plaute (contaminatio). Personatges jove amb preocupacions ètiques Descripcions profundes acurades dels seus caràcters assignant-los traços psicològics i preocupant-se del seu comportament. Comèdies en 5 parts on el diàleg més que la cançó. Llatí pur i refinat, evitant grolleries i tècnica de composició superior. //Concepte doratòria Abastava els aspectes relatius a la composició dun discurs, com aquells pertanyents a la seva exposició en públic.3 discursos: Laudativum (honorific) deliberatum(contovérsia política) iudiciale( de lámbit dels tribunals. Per fer un bon discurs feia falta un exordium, narratio, argumentatio i peroratio. Per lestructura: inventio, dispositio, elocutio, memoria i actio. El màxim desenvolupament de loratòria romana tingué lloc en un context dexistència de llibertat política i de proliferació de conflictes civils-socials i polítics. 2 corrents: escola Asiàtica (expressió florida) i àtica (menyspreu de la fullaraca ornamental). Més tard amb la pèrdua de llibertat, leloqüència entra en decadència progressiva. Març Tul·li Ciceró 106 aC a Arpinium, pertany a família de cavallers. 4 grans apartats: caràcter filósòfic de teoria política amb reflexions generals com lamistat, la vellesa, els deures, la religió i la superstició, la virtut, la república i les lleis. Obres retòriques que expressen idees pròpies entorn leloqüència i la teoria dels seus predecessors grecs i romans. Les obres de loratòria: discursos que va compondre i pronunciar. I Discursos