La Primavera Tràgica de 1936: del Front Popular a la Guerra Civil

Victòria del Front Popular i formació de govern

Es realitzen les eleccions i les guanya el Front Popular de forma clara, però no àmplia. Manuel Azaña torna a formar govern, però ja en els dies que transcorren des de les eleccions fins que el president de la República encarrega la formació de govern a qui les ha guanyat, ja hi ha rumors i un intent de cop d'estat. Sectors de la dreta, cansats de la democràcia, pressionen el president del govern de la transició, Portela, perquè no traspassi el poder a Azaña, fet que demostra la inquietud d'aquests sectors davant d'un govern d'esquerres i la seva voluntat d'utilitzar el cop d'estat. A partir del febrer de 1936, es posa de manifest que aquests sectors antidemocràtics accentuen la voluntat de fer un cop d'estat contra la República i s'evidencia un clar procés de dretització de sectors de la dreta cap a l'extrema dreta.

La victòria del Front Popular representa l'amnistia: els presos surten, entre ells Lluís Companys, que torna a fer-se càrrec de la Generalitat. El govern d'Azaña té un problema inicial: la incògnita de si el PSOE, que formava part del Front Popular, entrarà al govern de coalició o li donarà suport des de fora, tenint en compte que és el partit amb més escons de la coalició. Aquesta incògnita posa de manifest les tensions internes del partit socialista: el sector dels largocaballeristes no vol formar part d'un govern de coalició a causa dels successos del primer bienni, mentre que l'altre sector més moderat, representat per Indalecio Prieto, sí que és partidari d'entrar a formar govern. Finalment, s'acaba imposant la tesi de Largo Caballero i els socialistes no entren al govern, encara que li donaran suport des de fora.

Represa de les reformes i la reacció de la dreta

El govern espanyol d'esquerres torna a posar en marxa la tasca reformista interrompuda el 1933, però d'una forma més ràpida. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar estatuts d'autonomia, es va impulsar la reforma agrària i la coeducació. A mesura que s'apliquen les reformes, les dretes frustrades accentuen la seva voluntat de fer un cop d'estat, ja que interpretaven que les reformes eren de caire comunista.

La primavera de 1936: un clima de violència creixent

La primavera del 36 és un període de violència derivada de la política, sobretot a Madrid, on les esquadres feixistes ataquen les forces d'esquerres, i a Andalusia. A Catalunya no hi ha gaire violència, tot i que, com a fet greu, trobem l'assassinat dels germans Badia. Els rumors de cop d'estat augmenten i, davant d'això, el govern actua amb passivitat, ja que creia que estaven preparant una altra Sanjurjada, però el que s'estava preparant no tenia res a veure. El govern, com a forma d'aturar la idea del cop d'estat, allunya els militars sospitosos enviant-los fora de Madrid. Així va succeir amb Franco, que va ser enviat a les Canàries. Però els militars havien après la lliçó de la Sanjurjada.

La conspiració colpista pren forma

Canvis clau al govern republicà

Al maig de 1936, les Corts, amb una majoria, cessen de manera legal Alcalá Zamora del càrrec de president de la República, perquè les esquerres no li perdonen que acceptés la CEDA al govern. Azaña és escollit president de la República. És un ascens (passa del govern a la presidència de la República), però representa la seva mort política. Com a segon president de la República, ell és un símbol que representa els valors republicans del 14 d'abril i, per això, és tan odiat i insultat. A les Corts, ningú pot competir amb la seva capacitat intel·lectual, i li diuen de tot amb un gran grau de violència. Un altre fet cabdal és que, si Azaña és ascendit, el president del govern que el substitueixi haurà de fer front al cop d'estat dos mesos després. Això implica que el nou líder ha de ser bo, però el substitueix Santiago Casares Quiroga, que no era l'home que Espanya necessitava. Quan Azaña és substituït, els socialistes es plantegen entrar al govern, però finalment no ho fan i mantenen el suport extern.

La passivitat del govern davant l'amenaça

I si el president del govern, en lloc de Casares, hagués estat Indalecio Prieto, a qui li sobrava energia i mala llet? Costa creure que no fos Prieto. No es pot dir què hauria passat, però sí afirmar que la gestió de Casares i del govern en general davant d'aquesta crisi imminent va ser nefasta. No van prendre les mesures necessàries per aturar el cop d'estat. L'únic lloc de tot Espanya on es farà front a la rebel·lió serà a Barcelona, a Catalunya. No és fins poc abans del cop d'estat que la policia torna a estar sota el comandament de la Generalitat. Llavors, el comissari d'Ordre Públic, Frederic Escofet, i el coronel Vicenç Guarner van preparar un pla de defensa: marquen unes casernes i els llocs on volen que vagin els militars. Així, des del minut zero, les unitats policials ja saben on s'han de col·locar. Hi ha un pla de defensa clar que només es produeix a Barcelona i no a la resta d'Espanya.

Punts clau de la situació prèvia al cop

• El govern està molt confiat que es tracta d'una altra Sanjurjada.
• Companys torna a la presidència de la Generalitat.
• La Generalitat envia informes sobre un possible cop d'estat, però el govern central no fa res.
• A Barcelona es prenen mesures, amb una policia preparada que sap què ha de fer si es produeix el cop d'estat.

L'assassinat de Calvo Sotelo: el detonant

L'accentuació de la violència política i social és present a Madrid i al camp andalús, amb molts actes provocats per la FAI. Aquests fets són utilitzats com una de les justificacions per fer el cop d'estat. També s'utilitza com a justificació el que va succeir el 13 de juliol: el tinent Castillo va ser assassinat per pistolers de la Falange Española. Com a represàlia, van anar a buscar responsables i van trobar José Calvo Sotelo, líder dretà, a qui van matar durant el trajecte de casa seva a la comissaria. Aquest fet dona suport als rebels. El govern pensa que controlant Madrid n'hi haurà prou per aturar el cop, una clara mostra de miopia.

L'esclat del cop d'estat: 17 i 18 de juliol

El cop d'estat, previst per al 18 de juliol, es posa en marxa pels volts de Sant Fermí. Hi ha un dia i una hora, sense saber si Franco hi participarà o no. El govern es pensava que seria una altra Sanjurjada, però no serà res semblant. El 17 de juliol comença la revolta a l'Àfrica i el govern no fa res.

Els objectius divergents dels colpistes

No hi ha una relació clara entre els carlins i el general Mola, ni entre la Falange amb Mola o Primo de Rivera, ja que tenen interessos similars però objectius diferents. Tot i això, una vegada es produeix el cop, no poden resistir-se a sumar-s'hi. Tots tenen el mateix objectiu: no volen un govern d'esquerres. Tanmateix, cadascú vol un tipus de govern diferent. Per exemple: els republicans de dretes voldran una república conservadora, Franco voldrà una dictadura, i els militars feixistes, un règim com el de Mussolini. No hi ha un projecte clar del que volen fer.

Del cop d'estat a la Guerra Civil

Els colpistes creuen que faran el cop d'estat en una setmana i aconseguiran el poder. En canvi, el cop d'estat fracassa parcialment: el govern no té prou força per reprimir-lo del tot, però els sublevats tampoc en tenen prou per acabar amb el govern. El cop s'allarga cada vegada més, la qual cosa fa que ja no sigui un cop d'estat, sinó una guerra.