Prudenci Bertrana i l'obra 'Josafat': Modernisme català

Enviado por Comunidad Wikiteka y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 2,22 KB

Autors de la novel·la modernista

Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)

Vida

Fill de propietaris rurals, va viure durant la seva joventut a Girona, on va formar part del nucli cultural de la ciutat, primer com a pintor, la seva vocació inicial, i després com a escriptor. Ja en la maduresa, es va establir a Barcelona, on va continuar la seva producció literària, que compaginava amb la pintura i el periodisme.

2n batxillerat El Modernisme

Obra

Va conrear la narrativa i el teatre, encara que en aquest darrer gènere la seva producció no va assolir un grau alt de qualitat. D'entre els seus relats cal esmentar els recollits a Proses bàrbares (1911) i, entre les seves novel·les, destaca Josafat (1906), obra clau de la literatura modernista.

Bertrana ambienta majoritàriament la seva obra narrativa a la ruralia. Ara bé, en aquest cas, el marc rural no és un àmbit de desgràcies indefugibles. Més aviat, la ruralia idealitzada de la seva infantesa va ser per a ell el contrapunt de la ciutat alienadora.

"Josafat"

Josafat recrea el mite de la bella i la bèstia en la història de les relacions eròtiques entre el campaner de la catedral de Girona, Josafat, i una prostituta, la Fineta, dins l'espai sagrat de l'església, relacions que acaben amb la mort de l'una i l'embogiment de l'altre. Encara que sigui indirectament, la novel·la té una clara reminiscència rural. El seu protagonista, Josafat, campaner de la catedral, és un individu que prové de la ruralia més sinistra i aquesta circumstància en condiciona decisivament el caràcter. El seu cos estrafet i la seva ment malaltissa el converteixen en un personatge indefinit antropològicament, mig home i mig bèstia, capaç de la més gran generositat i, alhora, de la crueltat més extrema. Aquesta hibridesa fisiològica i la seva terrible indefinició de caràcter fan que embogeixi i acabi matant la Fineta. Consumat el drama, s'asseu a la barana del campanar de la catedral, fa sonar el seu flabiol de pastor que el transporta mentalment als orígens de la seva infantesa i s'allibera amb aquest ritu estrany de la seva culpa angoixosa.