Ramon Muntaner: Crònica, Providencialisme i Estil Literari

Característiques de la Crònica de Ramon Muntaner

Lleialtat i Patriotisme

Ramon Muntaner: Amor i adhesió a la Corona catalanoaragonesa, als seus reis i a la nació catalana.

Devoció per la Llengua Catalana

Manifesta un gran amor a la llengua catalana, que ell anomena «lo pus bell catalanesc del món».

El Paper del Providencialisme

El cronista interpreta que les victòries i les grans gestes aconseguides per la dinastia del Casal de Barcelona són obra de la providència, és a dir, obra directa de Déu. Això significa que Déu afavoria i ajudava els catalans contra els seus enemics.

Aquest providencialisme té una explicació molt lligada als esdeveniments polítics del moment. En la lluita pels territoris italians, la Corona d'Aragó s'havia enfrontat a la dinastia francesa, que rebia el suport del Papa. Per aconseguir derrotar els catalans, el Papa va utilitzar l'arma més terrible del seu poder: l'excomunió. Això representava que el rei estava excomunicat, expulsat temporalment (o definitivament, segons la situació) de la comunitat cristiana. Conseqüentment, no es podia celebrar missa als territoris de la Corona, ni batejar els infants, ni administrar l'extremaunció als difunts. Aquest era un càstig terrible a l'Edat Mitjana, època en què el poder de l'Església i el paper de la religió eren primordials per a la societat.

Els súbdits del rei d'Aragó es trobaven, doncs, en un dilema: la seva adhesió al rei o al Papa. Aleshores, Muntaner utilitza la seva crònica per animar i consolar el poble: si el rei venç en les batalles, si la Corona d'Aragó estén el seu poder per la Mediterrània, és per voluntat de Déu. Déu està al costat dels catalans i contra els francesos i el Papa. Per tant, és el mateix Déu qui desqualifica les decisions preses pel Papa contra el rei.

Estil Literari i Propòsit Oral

Aquesta és la crònica de més qualitat literària, tot i que Muntaner la va redactar no per ser llegida sinó per ser escoltada, seguint els models de recitació dels poemes èpics dels joglars: «Senyors, qui aquest llibre oirets...», que és com Muntaner s'adreça als destinataris de la seva obra. Sovint, per mantenir l'atenció del públic, fa servir la fórmula «què us diré?». Així, busca constantment la complicitat del públic.

Com que la crònica estava al servei d'una finalitat política, hi trobem nombroses exageracions:

• Sempre uns quants catalans poden vèncer nombrosos enemics.
• Les baixes sempre són més elevades en el bàndol contrari que entre els catalans.
• El botí que aconsegueixen els catalans sempre és el més ric.

Això no desmenteix la veracitat dels fets narrats; simplement, els exagera a favor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa.

Com s'ha esmentat, la crònica de Muntaner va ser creada per ser escoltada; per tant, el llenguatge és molt directe. Muntaner «conversa» amb els seus potencials oients.