El reformisme de Carles III: economia, agricultura i el Motí d'Esquilache

Carles III era el tercer fill de Felip V (després d'en Lluís i en Ferran), havia tingut amb la seva segona dona, Isabel de Farnesio, dona ambiciosa que havia heretat el ducat de Parma i Toscana, i que volia aconseguir un futur polític pel seu fill Carles. Aquest desig se va veure satisfet quan Felip V va aconseguir la recuperació del Regne de les Dues Sicílies, i va col·locar com a rei al seu fill Carles (tenia 19 anys). A Nàpols se va configurar el caràcter del futur Carles II: home moderat, tolerant i reformista. També aquí se va casar amb Maria Amèlia de Saxònia, dona a la que estimava veritablement i amb la que va tenir tretze fills, entre els que estava el futur rei d'Espanya, Carles IV.

1759: el seu germà Ferran VI va morir sense descendència, i Carles va tornar a Espanya, i amb 43 anys, es va convertir en Carles III d'Espanya. Carles III va ser el model de monarca il·lustrat, arquetip del Despotisme Il·lustrat: monarques que, havent llegit als principals il·lustrats, intentaven fer compatible l'absolutisme monàrquic amb les idees de progrés, modernització i racionalització de la Il·lustració, amb el lema tot per el poble, però sense el poble. Com a monarca il·lustrat, Carles III i els seus ministres (Campomanes, Olavide, Aranda) van posar el marxa tot un programa reformista que es pot resumir en els següents punts:

Economia:

• Va limitar els privilegis de la Mesta (organització ramadera medieval) i va intentar un projecte de reforma agrària.
• Promoció de les manufactures establint mesures anti gremials.
• Va crear les Societats Econòmiques d'Amics del País: institucions que estudiaven l'economia de cada regió i intentaven fomentar l'agricultura, el comerç i la indústria.

Indústria:

Va imposar aranzels duaners per protegir la indústria nacional de la competència exterior.

Comerç:

• Decret de llibertat de comerç entre alguns ports espanyols (fins ara només se podia des de Cadis) i Amèrica.
• Se va impulsar la ret de carreters i canals, a més d'un ambiciós programa de reforma urbanística de Madrid.

Un dels grans problemes d'Espanya era el de l'agricultura: la major part de les terres eren de mans mortes, ja que no se podien vendre ni repartir, i amb règim d'arrendament quasi feudal, amb rendiments agrícoles molt baixos.

Els ministres de Carles III van iniciar una sèrie de reformes agrícoles:

• Se va redistribuir terres sense conrear per tal que les poguessin arrendar pagesos que tinguessin mitjans per treballar-les.
• A instàncies de Pablo Olavide es va posar en marxa un programa de poblament de Sierra Morena, una zona deshabitada i plena de bandolers, entregant gratuïtament terres a molts d'espanyols, però també a molts de catòlics alemanys i flamencs.

Tot i així, la situació no va canviar gaire, ja que les reformes procuraren no incidir massa sobre les propietats de la noblesa, ja que enfrontar-se a la noblesa significava enfrontar-se a la base sobre la que se sustentava la monarquia absoluta del segle XVIII. Aquestes reformes van tenir un efecte negatiu immediat: el Motí d'Esquilache.

El Marquès d'Esquilache va posar en marxa una mesura polèmica: prohibir la capa llarga i el capell d'ala ample i substituir-los per la capa curta i el tricorni. Però les causes vertaderes del motí eren més complexes: la Cort vivia en un ambient de gran opulència que no s'ocultava a una població que a aquells mesos sofria carestia d'aliments.

Així doncs, el març de 1766, en una plaça madrilenya va començar un motí popular que aviat s'estengué per tota la capital i després per altres ciutats d'Espanya (Saragossa, Bilbao, Barcelona, Cadis, Conca, etc).

Els amotinats demanaven la destitució d'Esquilache, la llibertat per vestir com volguessin, la rebaixa dels preus dels aliments. Carles III, després de consultar amb els seus ministres, va acceptar les peticions.