La Renaixença Catalana: Història, Causes i Impacte Cultural (S. XIX)

La Renaixença: El Romanticisme al Nostre País

Moviment cultural iniciat a Catalunya a principis del segle XIX que buscava la restauració de l'ús culte del català després de tres segles de feble activitat literària. El nou clima intel·lectual de la Renaixença va introduir la consciència d'una cultura autònoma i un increment notable de la producció literària en català.

Causes i Antecedents del Moviment

• Un dels factors que va afavorir el sorgiment de la Renaixença va ser la influència del Romanticisme: la preferència per la poesia popular, l'exaltació i defensa de la personalitat i la llibertat dels pobles, i l'interès per l'Edat Mitjana, període que els renaixentistes consideraven clau per plantejar la problemàtica històrica.
• No es pot dir que el Romanticisme fos l'única causa de la Renaixença. Anteriorment, durant el segle XVIII, la tasca dels il·lustrats va servir com a base posterior. Alguns autors destacats d'aquestes obres foren: Torres Amat, Antoni de Capmany i Pròsper Bofarull.
• L'Apologia de la llengua catalana d'Ignasi Ferreres i la de Pau Ballot (que va afegir la gramàtica del català) també van ser fonamentals.

També durant el segle XVIII, l'expansió demogràfica i la millora de les tècniques de conreu van produir les primeres formacions de capital i van iniciar la Industrialització o Revolució Industrial. Aquest procés va transformar ràpidament les condicions de vida de la gent, donant lloc a la revolució cultural anomenada Romanticisme. Això va comportar la consolidació de la burgesia i tota una sèrie de canvis polítics que van influir en el sorgiment posterior del catalanisme polític.

Estètica Musical: Clàssic i Romàntic

• Haydn: Expressió musical de regularitat i obra clàssica, estètica clàssica.
• Beethoven (Renaixença): Expressiva i més contrastada, per tant, més difícil de ballar; estèticament romàntica.

La Pintura Romàntica i la de la Renaixença

Pintura Romàntica

No hi ha simetria, no és clara; la mescla de tot provoca sensació de dinamisme. L'autoria ha desaparegut, l'artista és lliure i es basava en la seva originalitat i temàtica variada. Goya representa més mescla i confusió que la Renaixença.

Pintura de la Renaixença

Es nota la perpendicularitat, l'exactitud. L'estructura era formal d'igualació, tot en un to simètric i claredat.

L'Inici: L'Oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (1833)

L'inici de la Renaixença a Catalunya es fixa el 1833, quan es va publicar a la revista El Vapor el poema de Bonaventura Carles Aribau, La Pàtria. Una obra escrita en català arcaïtzat, flexible i fluid, que interpretava un estat d'esperit col·lectiu i expressava amb dignitat i emoció l'amor per la llengua materna. Va ser un símbol del moviment renaixentista.

Sembla que Aribau no va escriure més en català i no era conscient de les conseqüències que podia tenir la seva obra. Era un cant a la Pàtria i a la Llengua.

El Terme "Llemosí"

El nom "llemosí" és filològicament incorrecte per a referir-se al català, ja que fa referència a un altre idioma, un dels dialectes de l'occità parlat a la província occitana del Llemosí. Aquest terme serà abandonat progressivament a mesura que avanci el segle XIX.

Tot i això, des del segle XVI va ser utilitzat per referir-se al català medieval o genèric, l'arcaisme del qual contrastava amb el to que adquiria la llengua en aquell moment.

Joaquim Rubió i Ors: El Manifest de la Renaixença

Joaquim Rubió i Ors va voler imitar Aribau, però d'una manera més conscient i decidida. El pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, el seu primer recull de poemes, ha estat considerat com el veritable manifest de la Renaixença. Rubió i Ors volia aconseguir la independència de Catalunya.

Per a Ors, el passat medieval li serveix per projectar-se cap al futur.

La Restauració dels Jocs Florals (1859)

L'objectiu de construir una literatura pròpia en català va començar amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona l'any 1859, en la qual va intervenir Rubió i Ors.

Els Jocs van representar una garantia de continuïtat i de projecció social a l'esforç dels escriptors que escrivien en català i els van donar prestigi social.

Autors Destacats del Període dels Jocs Florals

• Marià Aguiló: Cap de la Biblioteca de la Universitat de València (UV), va influir en joves poetes valencians.
• Manuel Milà i Fontanals: Filòleg i escriptor, va ser cridat a presidir els Jocs Florals i va insistir que només s'utilitzés el català.
• Josep Lluís Pons i Gallarza: Un dels més destacats d'aquest període.

Consolidació i Politització de la Renaixença (1877)

La majoria dels escriptors de la Renaixença eren conservadors, però altres, com Valentí Almirall (polític i periodista amb cultura sòlida, que ensenyava i donava vida pública al català), van mantenir relacions molt estretes i van influir en la politització creixent del moviment.

S'ha fixat el 1877 com el final d'una etapa. Els Jocs Florals d'aquell any van premiar Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà (que escrivia sobre l'autonomia del poder polític i ensenyava el català per finançament propi), per la seva gran ambició literària. També va participar Narcís Oller, que va incorporar la novel·la catalana als nous corrents europeus.

Es va dur a terme la fundació i la consolidació dels principals instruments difusors de la Renaixença: revistes, editorials i associacions. Els Jocs van deixar de ser l'única via de publicacions.

Aquesta nova generació tindrà una visió clara de la càrrega política que anava unida al moviment literari i acceptarà una actuació política explícita catalana, sense les protestes de neutralitat de molts dels qui els consideraven "vells patriarques".

La Renaixença a les Illes Balears

A Mallorca, la revista La Palma de Josep M. Quadrado va afavorir la recuperació dels textos medievals i va establir contactes amb Catalunya. La generació posterior, que va estudiar a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.

Marià Aguiló, Josep-Lluís Pons i Gallarza i Jeroni Rosselló van ser membres més destacats d'aquesta generació, tot i que no van acceptar l'evolució de la Renaixença cap a posicions més compromeses políticament.

La Renaixença al País Valencià

El 1859 va arribar a València Marià Aguiló, mallorquí destinat com a cap de la Biblioteca de la Universitat de València (UV). Aguiló va impulsar a escriure en català joves estudiants de dret com Teodor Llorente i Vicent W. Querol. Abans d'ells també n'hi havia hagut d'altres, però no van tenir continuïtat ni repercussió.

Organitzats per Aguiló, es van celebrar a València Jocs Florals al paranimf de la UV. Aquests jocs no es van repetir fins al 1879, quan es va establir Lo Rat-Penat, una societat creada per l'escriptor Constantí Llombart. Els jocs es van seguir fent, però eren bilingües.

Constantí Llombart i el Fracàs de la Renaixença Valenciana

Constantí Llombart va accentuar el seu republicanisme els últims anys de la seva vida i intentava acostar-se a les generacions universitàries, sense arribar a cap continuïtat. Per influència seva, Blasco Ibáñez va començar amb el català.

Llombart es va adonar de la necessitat de donar una estructura social duradora i ferma al moviment renaixentista. Va proveir la Renaixença valenciana de publicacions, eines d'estudi i sentit expansiu. Era l'únic renaixentista valencià que tenia les idees clares. Però Lo Rat-Penat, que estava creat amb la intenció d'arribar a tots els valencians, només va arribar al sector burgès, personificat per Teodor Llorente, i va prendre un caràcter enyoradís. Aquest immobilisme va ser el fracàs de la Renaixença valenciana.

Aquest fracàs es pot resumir en una sèrie de refusos i repugnàncies a prolongar les conseqüències que comportava la presa de consciència de la pròpia personalitat com a poble: hi va haver un refús a assumir el passat dels valencians, a restaurar la pròpia llengua més enllà de la poesia i a la politització del moviment.

Teodor Llorente va ser director des de molt jove dels periòdics La Opinión primerament i Las Provincias després. Des d'aquests òrgans va exercir una influència enorme sobre una bona part de la societat valenciana.

A diferència de la poesia jocfloralesca, la literatura popular, representada sobretot per la premsa satírica i el teatre còmic, va obtenir una gran difusió.

Diferència entre la Literatura Jocfloralesca i la Literatura Populista (País Valencià)

Literatura Jocfloralesca

• Autors: Teodor Llorente, Vicent W. Querol.
• Ús exclusiu de la poesia amb llenguatge artificiós i arcaïtzat.
• Refús a la politització del moviment literari.

Literatura Populista

• Gèneres: Teatre còmic, premsa satírica.
• Utilitzen el valencià col·loquial transcrit amb l'ortografia castellana.
• No hi ha cap propòsit de constituir literatura culta.

Constantí Llombart tenia la voluntat de conferir a la Renaixença valenciana una projecció popular culturalment digna.