Els sofistes: Protàgores, Gòrgies, Antifont i Trasímac

1. Protàgores — «L’home és la mesura de totes les coses»

En primer lloc, Protàgores afirma que «l’home és la mesura de totes les coses», de manera que allò que sembla veritable o fals depèn de cada persona. A partir d’aquí, una mateixa cosa pot ser considerada bona o dolenta, bella o lletja segons qui la percebi. Per tant, el text mostra que les coses no són percebudes de la mateixa manera per tothom, sinó que depenen de l’aparença i del punt de vista de cada individu.

El text presenta la teoria del relativisme de Protàgores, resumida en l’afirmació que «l’home és la mesura de totes les coses». Aquesta expressió significa que cada persona és el criteri del que considera veritable o fals, bo o dolent, bell o lleig. Per tant, una mateixa realitat pot ser percebuda de manera diferent per diferents persones.

Protàgores considera que no existeix una única veritat absoluta vàlida per a tothom, sinó que la veritat depèn del punt de vista de cada individu. Per això, dues persones poden tenir opinions contradictòries sobre una mateixa cosa i, des de la perspectiva de cadascuna, la seva percepció serà vàlida.

Aquesta teoria és característica de la sofística, que deixa en segon pla la recerca d’una veritat absoluta sobre la naturalesa i se centra més en l’ésser humà, les seves opinions i la vida en societat. Aquest relativisme també s’aplica als valors morals, de manera que no existeix un bé o un mal absolut i universal. Una mateixa acció o cosa pot ser considerada bona per una persona i dolenta per una altra segons el seu punt de vista.

2. Gòrgies — «La paraula és una gran dominadora»

En primer lloc, Gòrgies destaca el gran poder de la paraula sobre l’ànima. El discurs pot provocar diferents emocions, com la por, el dolor o l’alegria, i també pot aconseguir que les persones creguin allò que se’ls diu i actuïn d’una determinada manera. A partir d’aquí, compara el poder de la paraula sobre l’ànima amb el poder dels medicaments sobre el cos. Per tant, el text presenta la paraula com una eina capaç d’influir en les persones.

El text de Gòrgies tracta sobre el poder de la paraula i la persuasió, que constitueixen elements fonamentals de la retòrica sofista. Gòrgies considera que el discurs té una gran capacitat per influir sobre l’ànima humana. Mitjançant les paraules es poden provocar emocions, modificar opinions i aconseguir que una persona actuï d’una determinada manera.

Per això, la retòrica és especialment important per als sofistes, ja que dominar el llenguatge permet intervenir en la vida política i social. La capacitat de convèncer pot ser més important que posseir una veritat absoluta, perquè el discurs pot aconseguir que els altres acceptin una determinada posició.

Gòrgies compara el discurs amb els medicaments: de la mateixa manera que un medicament actua sobre el cos, la paraula actua sobre l’ànima. Així, el llenguatge no és simplement un instrument per transmetre informació, sinó també una eina de persuasió capaç de transformar les opinions i les emocions de les persones.

3. Gòrgies — «Res no és...»

En primer lloc, Gòrgies presenta tres afirmacions: res no és; si alguna cosa és, no es pot conèixer; i si es pot conèixer, no es pot comunicar als altres. A partir d’aquí, diferencia les coses de les paraules, ja que les paraules no són la realitat mateixa. A més, els sentits de cada persona poden ser diferents, cosa que dificulta transmetre una realitat exactament tal com és. Per tant, el text qüestiona la possibilitat de conèixer i comunicar la realitat.

El text presenta la posició escèptica de Gòrgies sobre la possibilitat del coneixement i de la comunicació. La seva argumentació es pot resumir en tres afirmacions:

• Primer: res no és, és a dir, es posa en dubte l’existència de la realitat tal com la coneixem.
• Segon: encara que alguna cosa existís, no seria cognoscible, de manera que l’ésser humà no podria arribar a conèixer-la amb certesa.
• Finalment: encara que fos possible conèixer-la, no es podria comunicar perfectament a una altra persona.

Gòrgies diferencia així la realitat, el pensament i el llenguatge. Una persona pot veure un color o sentir un soroll, però quan intenta comunicar aquesta experiència només pot utilitzar paraules. La paraula no és el color ni és el soroll, sinó un signe diferent de la cosa.

Per tant, Gòrgies posa en dubte tant la possibilitat d’un coneixement segur com la capacitat del llenguatge per transmetre la realitat exactament tal com és. Aquesta posició s’associa amb l’escepticisme.

4. Antifont — «Nomos i physis»

En primer lloc, Antifont diferencia entre nomos, que són les lleis i normes establertes per la ciutat, i physis, que correspon a allò que pertany a la naturalesa. Les lleis són producte d’un pacte entre les persones, mentre que les normes de la naturalesa no depenen d’aquest acord. A partir d’aquí, afirma que algunes normes establertes per la societat poden entrar en conflicte amb la naturalesa. Per tant, el text mostra la diferència entre les normes creades pels humans i allò que estableix la naturalesa.

El text d’Antifont gira al voltant de la distinció entre nomos i physis, una de les qüestions fonamentals de la sofística. El nomos fa referència a les lleis i normes establertes pels éssers humans, mentre que la physis fa referència a allò que pertany a la natura.

Segons Antifont, les lleis humanes són convencionals, perquè són producte d’un pacte i no són innates. Per això, poden variar segons les societats. En canvi, les normes de la natura són innates i no depenen dels acords humans.

El text també diferencia les conseqüències de transgredir el nomos i la physis. Si una persona incompleix una llei i ningú ho descobreix, pot evitar la vergonya i el càstig. En canvi, si actua contra la natura, el perjudici continua existint encara que ningú ho sàpiga.

Finalment, Antifont afirma que moltes disposicions del nomos entren en conflicte amb la physis. Per tant, posa en dubte que les lleis socials coincideixin sempre amb allò que és natural.

5. Trasímac — «La justícia és allò útil per al més fort»

En primer lloc, Trasímac afirma que la justícia és allò que resulta útil per al més fort. A partir d’aquí, explica que cada forma de govern estableix les lleis segons el seu propi benefici i després considera just obeir-les. Per tant, les lleis estan relacionades amb els interessos dels qui tenen el poder. El text presenta així la justícia com una qüestió vinculada al poder i a la utilitat dels governants, més que no pas com una norma igual per a tothom.

El text presenta la concepció de la justícia de Trasímac, segons la qual la justícia és allò que resulta útil per al més fort. Trasímac considera que les persones que tenen el poder són les que estableixen les lleis i, per tant, determinen què es considera just i injust.

Cada forma de govern crea les lleis segons els seus propis interessos. Un govern democràtic estableix lleis democràtiques, mentre que una tirania estableix lleis tiràniques. Un cop creades les lleis, els governants presenten com a just allò que els resulta útil i castiguen aquells que ho transgredeixen.

Per tant, la justícia no és presentada com un valor universal i independent del poder, sinó com una realitat relacionada amb els interessos del poder constituït. Trasímac considera que els governants no actuen principalment pel bé dels governats, sinó buscant els seus propis beneficis.

A més, Trasímac afirma que la injustícia pot resultar més beneficiosa per a qui té una posició superior, mentre que les persones obeeixen les lleis sobretot perquè tenen por de les conseqüències de no fer-ho.