El Teatre Valencià de Posguerra i Actualitat: Autors Destacats

Teatre Valencià de Posguerra i Actualitat

11) Teatre Valencià de posguerra. El teatre actual. Els nostres autors més destacats:

El Teatre Valencià de Postguerra

La literatura de postguerra al nostre país havia tingut el poeta, el narrador i l'assagista rellevants que havien destacat entre la colla d'altres escriptors. No havia ocorregut el mateix amb el teatre, molt més endarrerit en la nostra tradició literària i anquilosat en el clixé del sainet.

Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera o Joan Alfons Gil Albors són els únics dramaturgs que intenten fer un teatre digne i renovat, necessitat de desmarcar-se de la tradició valenciana del sainet.

Martí Domínguez (1908-1984)

La seva producció dramàtica en valencià abraça 4 títols:

• Les Malaenes (1947): obra que manté en alguns moments el to del sainet. S'en desmarca lingüísticament i també dramàticament, i se situa a cavall del drama rural i la comèdia de costums.
• No n'eren deu (1960): l'obra més significativa, parteix de textos bíblics de la curació dels deu leprosos per Jesucrist i intenta elaborar una obra digna i culta que transpua una reflexió ètica i moral.
• El miracle dels milacres (1969): obra de miracles vicentins en la més fidel tradició valenciana, tot i que el seu llenguatge és normatiu.
• Els cignes de l'aigua (1977): tema de l'educació de l'individu apartat de les pautes socials en un indret imaginari, és una meditació sobre la vida social i política.

Totes quatre obres tenen com a tret definitori l'allunyament del discurs saineter i el desig d'aconseguir un teatre digne i de qualitat escrit en valencià.

Francesc de Paula Burguera (1928)

Aportació teatral més interessant és el drama en sis quadres L'home de l'aigua, on es desenvolupa un argument en què de nou tornem a trobar el plantejament dialèctic solidaritat-insolidaritat. L'obra incorpora un model personal que integra elements del teatre modern, falta de localització espacial i temporal, l'essencialització dels personatges al costat d'una concepció general basada en el model tradicional realista-naturalista.

Joan Alfons Gil Albors (1927)

Alcoi en 1927, considerat un dels autors que a la primeria dels seixanta va intentar la pràctica d'un teatre normal, superador de la tradició degradada del sainet, i les noves generacions que comencen els anys setanta i vuitanta amb uns supòsits diferents. Entre la seva producció destaca l'obra Barraco 6, que significa la incorporació del teatre existencialista en el circuit teatral valencià. L'obra és construïda com una visió alegòrica de la realitat.

El Teatre Actual

Al començament dels anys seixanta, en alguns cercles universitaris atents als corrents teatrals europeus, comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretensions dels aficionats. Aquest és un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils que exigeixen un esforç intel·lectual.

Naixia el teatre independent que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d'irradació social i d'incidència política. S'estén durant els últims anys de la dècada dels seixanta i durant els setanta, va consistir a construir una pràctica escènica alternativa on tot era col·lectiu i tots feien tot.

Característiques del Teatre Independent

1. No admet la representació única.
2. No vol ser considerat com a aficionat.
3. Estableix una diferenciació entre teatre i literatura dramàtica.
4. Rebutja l'autor com a part fonamental del fet teatral.
5. És un teatre compromès amb la societat i no limitat a les minories.

Malgrat les moltes limitacions que va tenir el teatre independent, va fer un treball immens en la creació d'un públic nou i en la introducció de nous gèneres.

Nostres Autors Teatrals Més Destacats

Malgrat el desprestigi del teatre de text en benefici del teatre de creació col·lectiva que es va produir durant els anys seixanta i setanta, la major part dels espectacles de més èxit s'han basat en obres escrites per autors teatrals, per dramaturgs. Alguns ja els hem vist anteriorment, altres coneixen l'èxit a partir de la dècada dels setanta.

Jordi Teixidor (1939)

Dramaturg, novel·lista i traductor, estrena el 1970 l'obra El retaule del flautista, que confirmava definitivament una nova etapa per al teatre escrit en llengua catalana. Aquesta comèdia satírica palesava una renovació que feia anys que es buscava i, a més, connectava amb la conjuntura sociopolítica i amb el reclam de la llibertat d'expressió que s'ampliava progressivament a les acaballes del règim dictatorial. Volia denunciar la corrupció en els assumptes públics i la ineficàcia d'un poder civil sotmès a la voluntat dels poderosos. L'autor insisteix en una sèrie de condicionaments que ens fan veure que té en compte la metodologia de Bertolt Brecht i, per tant, els efectes de distanciament, per tal de fer reflexionar el públic sobre la història contada. Altres obres teatrals seves són: Residuals i Führer.

Manuel Molins (1946)

Alfara del Patriarca, és un autèntic autodidacta. En 1968 funda el Grup 49, que deixa de funcionar en 1981. L'èxit li arriba amb el seu primer espectacle en valencià, Dansa del vetlatori (1971), que forma part d'un cercle històric de set obres. Aquesta peça narra els esdeveniments de la Guerra de Successió i la batalla d'Almansa per revisar la història del poble valencià. També de caire històric, Quatre històries d'amor per a la reina Germana (1980) situa l'acció en el temps de les Germanies. Ombres de la ciutat (1991) és una visió escènica de la València nocturna amb la intenció de retratar els caus, la desolació i la marginalitat.

Sergi Belbel (1963)

Va iniciar la seva activitat teatral dins l'àmbit del teatre universitari, destaca com a productor i com a autor d'obres que estan en la primera línia de la dramaturgia catalana actual. Les seves obres es caracteritzen per un text àcid, sense cap tipus de concessió ni a la sensibleria ni als sentimentalismes. Destaquen Elsa Schneider, Abans de morir i Carícies.

Rodolfo Sirera (1948)

És possiblement el dramaturg més important de l'escena valenciana actual. Considerat un dels artífexs principals de la renovació escènica del País Valencià, ha tocat tots els camps del teatre: actor, autor, director, crític, assagista, teòric del teatre, gestor i adaptador. És el creador d'una producció sòlida i extensa que enfonsa les arrels en la reivindicació de la consciència històrica del poble valencià. Estilísticament està influenciat pel teatre èpic: estructures internes dialèctiques, construcció aïllada de les escenes, acció en un passat que s'ha de llegir en clau de present.

El verí del teatre assoleix un dels seus èxits de més difusió, que el va catapultar cap al teatre hispànic i europeu amb traduccions i muntatges en nombroses llengües. Aquesta obra constitueix una reflexió sobre la mort, les relacions entre la ficció i la realitat en el teatre, i una anàlisi del sadisme dels poderosos que busquen el plaer mitjançant la transgressió de les lleis morals i la humiliació cruel dels més febles.

Producció i Temàtica

Quant a la producció:

1. Les adaptacions.
2. Els textos en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís.
3. La producció pròpia en solitari.

La temàtica: cal esmentar una tendència que reflexiona sobre els esdeveniments històrics, la llengua i la cultura pròpies. Un tema especialment important en la seva producció és la reflexió sobre el teatre, com per exemple en El verí del teatre. Més recentment, a més de continuar la seva producció teatral, ha treballat també en adaptacions per a TV i en la realització de telesèries.