Les varietats socials i l'estàndard de la llengua catalana
Enviado por Comunidad Wikiteka y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,12 KB
Les varietats socials de la llengua
La variació social està determinada per factors com l'edat, el nivell d'estudis, la residència en zones rurals o urbanes, la professió, etc.
Varietats castellanitzades
El xava
Aquesta varietat és adoptada tant per persones castellanoparlants que s'han anat incorporant a l'ús del català, com per persones de famílies bilingües o catalanoparlants en contacte constant amb les anteriors. Les seves característiques principals són:
- Obertura de la vocal neutra en [a].
- No distingeixen entre les e i les o obertes i tancades.
- Ensordiment de consonants sonores.
- Africació de consonants fricatives.
- Pronunciació com a [i] de la grafia ll (ieisme).
- Abundància de castellanismes.
El pijo
Està molt influïda pel castellà; es tracta de classes altes castellanitzades que, quan parlen, no dubten a alternar constantment el català i el castellà. Es caracteritza per:
- Gran obertura de la vocal neutra i la [a].
- Tendència a tancar, a la manera castellana, la e i la o obertes.
- Ressonància nasal exagerada.
Varietats d'edat o generacionals
La parla cap als infants
S'utilitza un vocabulari específic, especialment en l'àmbit familiar, com ara teta o tata. Es caracteritza per l'abús de diminutius, l'ús de la tercera persona i una entonació molt emfàtica.
Llenguatge dels joves
És una varietat rica i creativa que es caracteritza per un vocabulari específic, sovint relacionat amb les activitats dels adolescents.
L'argot
És una varietat críptica, ja que la parla un grup reduït de parlants; es limita a un vocabulari i unes expressions pròpies d'una determinada activitat.
L'ampliació de l'estàndard
L'estàndard és considerat un registre neutre, utilitzat en l'ensenyament i en els mitjans de comunicació, i fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical. S'utilitza en el canal escrit o oral no espontani, amb un nivell de formalitat mitjana o neutra i un propòsit impersonal o objectiu.
L'estàndard està format per una selecció dels elements de cada varietat que són o es consideren útils per al conjunt de la comunitat lingüística. És la varietat menys marcada pels trets diferencials geogràfics, socials o generacionals. S'ha anat formant històricament i ha estat condicionada per la llengua escrita abans de l'aparició dels mitjans audiovisuals.
Evolució històrica de l'estàndard
El procés es va desenvolupar normalment fins al segle XV a través de diverses etapes:
- 1a etapa: Va estar marcada per l'escriptor Ramon Llull.
- 2a etapa: Va estar marcada pels escriptors valencians.
- 3a etapa: A partir de la Renaixença i la consolidació de la Mancomunitat i de la Generalitat, va estar marcada pels trets típics del català central.