Abreviatures, símbols, sigles i acrònims en català: normes d'escriptura i lectura

Abreviatures, símbols, sigles i acrònims

Les abreviatures són representacions gràfiques d'un mot o d'un sintagma per mitjà d'alguna de les lletres que el componen, la primera de les quals ha de ser necessàriament la inicial. Presenten aquestes característiques:

• Es representen amb un punt final. De vegades, però, també poden acabar amb una barra: art. (article), c/ (carrer).
• La lletra inicial s'escriu sempre en minúscula o en majúscula segons com s'escriga el mot sencer: a. de C. (abans de Crist).
• Les fórmules de tractament sempre van en majúscula inicial: Sra. (senyora).
• L'accent i l'apòstrof s'usen igual que en els mots sencers: núm. (número), l'inst. (l'institut).
• Els numerals ordinals s'abreugen escrivint la xifra i l'última lletra de la paraula, sense punts ni lletres volades: 1r, 1a, 5é, 5a.
• Es llegeixen pronunciant el mot o el sintagma complet: etc. → etcètera (i no etecé).

Els símbols

Els símbols són signes gràfics de caràcter científic o tècnic fixats per organismes oficials, generalment d'àmbit internacional, que representen una paraula o un grup de paraules. A l'hora d'escriure'ls o de llegir-los, cal tenir en compte que:

• S'escriuen sense punt final: km (quilòmetre).
• En alguns casos contenen barres: km/h (quilòmetres per hora).
• Hi ha signes específics: @ (arrova), ∞ (nombre infinit).
• S'escriuen en majúscula o en minúscula segons com hagen quedat fixats: min (minut), N (nord).
• Es llegeixen pronunciant el mot o el sintagma complet: m → metre.

Sigles

Les sigles són combinacions de les lletres inicials de diverses paraules que s'usen en substitució de l'expressió completa. Segueixen les normes de lectura i d'escriptura següents:

• S'escriuen en majúscula i sense cap punt ni espai entre les lletres que les formen: DNI (document nacional d'identitat).
• En plural, només varien els determinants: el PC, els PC.
• Les sigles sil·làbiques es llegeixen com qualsevol altra paraula: ESO → eso.
• Les sigles consonàntiques es llegeixen com una successió de lletres: ONG → o-e-ene-ge.
• Les sigles que es llegeixen com una paraula i les que, tot i lletrejar-se, comencen per un so vocàlic, s'apostrofen segons les regles generals: l'ESO, l'FM.
• En alguns casos també es poden llegir desenvolupant les paraules representades per les inicials: CGPJ → Consell General del Poder Judicial.

Acrònims

Els acrònims són un tipus de sigles que es formen a partir de lletres o síl·labes del sintagma representat amb l'objectiu de facilitar-ne la lectura. Es llegeixen com una paraula independent: TERMCAT (Centre de Terminologia Catalana) → termcat. De vegades les sigles i els acrònims acaben convertint-se en noms comuns. En aquest cas s'escriuen en minúscula i poden presentar formes de plural: ovni (objecte volador no identificat), ovnis; radar (radio detecting and ranging), radars.

Exemples de referència

• €, euro (símbol)
• al., alumnes (abreviatura)
• BOE, Butlletí Oficial de l'Estat (sigla)
• 10a, desena (abreviatura)
• CD, Compact Disc (sigla)
• mòdem, modulador-demodulador (acrònim)
• esq., esquerra (abreviatura)
• NE, nord-est (símbol)
• p. ex., per exemple (abreviatura)
• PD, post data (sigla)
• sida, síndrome d'immunodeficiència adquirida (acrònim)
• Il·lm., il·lustríssim (abreviatura)
• ag., agost (abreviatura)
• TDT, televisió digital terrestre (sigla)
• prof., professor (abreviatura)
• làser, acrònim
• jul., juliol (abreviatura)
• ONCE, Organització Nacional de Cecs Espanyols (sigla)
• cm², centímetres quadrats (símbol)
• IVA, impost sobre el valor afegit (sigla)
• ≥, major o igual que (símbol)
• Renfe, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols (acrònim)
• 1/3, un terç (símbol)
• UNESCO, Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (sigla)
• dir., direcció (abreviatura)
• ITV, Inspecció Tècnica de Vehicles (sigla)
• BOP, Butlletí Oficial de la Província
• IPC, índex de preus al consum
• UNED, Universitat Nacional d'Educació a Distància
• IVA, l'impost sobre el valor afegit
• AVL, Acadèmia Valenciana de la Llengua
• UGT, Unió General de Treballadors

La sol·licitud

La sol·licitud és un tipus de document administratiu per mitjà del qual un particular formula peticions a l'administració pública o a un organisme sobre una matèria reglada prevista per la normativa vigent.

Estructura de la sol·licitud

1. Identificació del sol·licitant: nom i cognoms, document nacional d'identitat, adreça, població i codi postal. Opcionalment, es poden afegir altres dades que es consideren útils (telèfon, professió, adreça electrònica, etc.).
2. Exposició de motius: s'introdueix amb la fórmula EXPOSE, seguida de dos punts. En un paràgraf a banda, després de la conjunció Que, s'exposen els fets i les raons que justifiquen la sol·licitud, els quals poden anar numerats.
3. Nucli de la sol·licitud: s'inicia amb la paraula SOL·LICITE, seguida de dos punts. En un paràgraf a part, després de la conjunció Que, s'indica la petició.
4. Signatura: només s'ha de posar la rúbrica, ja que el nom i els cognoms ja consten en la identificació del sol·licitant.
5. Datació: localitat, dia (en xifres), preposició de seguida del mes escrit en lletres minúscules i any (complet, en xifres i sense punt).
6. Destinació: nom de la institució a la qual s'adreça la sol·licitud, al peu del document i escrita amb totes les lletres en majúscula.

La reclamació

La reclamació és un document per mitjà del qual un individu s'adreça a un organisme o a un establiment comercial per a expressar la seua protesta per una actuació que considera que el perjudica, amb la intenció d'obtenir una reparació del dany causat.

Estructura de la reclamació

1. Identificació del sol·licitant: nom i cognoms, document nacional d'identitat, adreça, població, codi postal i altres dades que es consideren útils.
2. Exposició de fets: motius que fonamenten la reclamació.
3. Nucli de la reclamació: en un paràgraf a banda, s'exposa de manera clara el que es demana.
4. Signatura: només cal posar la rúbrica.
5. Datació: localitat, dia, mes i any (de la mateixa manera que en la sol·licitud).
6. Destinació: nom de l'organisme o de l'establiment comercial al qual s'adreça la sol·licitud, escrit amb lletres majúscules al peu del document.

El recurs

El recurs és un document mitjançant el qual la persona interessada demana a una autoritat que anul·le o modifique una resolució o un acte administratiu perquè considera que és perjudicial per als seus interessos o contrari als seus drets.

L'administració distingeix tres tipus de recurs, que s'empren en determinats casos depenent de l'òrgan a qui s'adrecen i del moment del procés administratiu en què s'interposen: recurs d'alçada, recurs potestatiu de reposició i recurs extraordinari de revisió. Els mateixos òrgans administratius, quan dicten una resolució, solen indicar explícitament el tipus de recurs que és possible formular.

Estructura del recurs

1. Identificació del recurrent: nom i cognoms, document nacional d'identitat, adreça, població, codi postal i altres dades que es consideren rellevants.
2. Formulació del recurs: s'inicia amb la fórmula INTERPOSE RECURS D'ALÇADA (o el que corresponga en cada cas) seguida de dos punts. En un paràgraf a banda s'indica l'acte contra el qual es recorre, fent constar el càrrec o l'òrgan que va dictar la resolució i la data, el número de l'expedient i la data de notificació, així com l'al·lusió a la normativa que regula el recurs.
3. Al·legacions: s'introdueix amb la paraula AL·LEGACIONS seguida de dos punts. En un paràgraf a part s'exposen els motius pels quals es formula el recurs i els fonaments de dret en què es basa la impugnació.
4. Documentació annexa: sota el títol DOCUMENTS ANNEXOS es relacionen els documents que s'hi adjunten per a justificar o reforçar els motius al·legats.
5. Sol·licitud: després de la paraula SOL·LICITE es demana de manera concreta la revocació o la modificació de la resolució.
6. Datació i signatura: localitat, dia, mes i any, seguits de la rúbrica.
7. Organisme destinatari: nom de l'òrgan, el centre o la unitat administrativa a què es dirigeix, al peu del document i en majúscules.

Atribut, complement directe i complement indirecte

Atribut

ATRIBUT: predicat nominal (ser, estar, semblar, paréixer). Pot estar compost per nom determinat o adjectiu, i se substitueix per HO. Ex.: Mario és metge. → Mario ho és. Nom determinat, se substitueix per el, la, els, les: Mario és el metge. → Mario l'és.

Complement directe

CD: pot estar compost per nom determinat, que se substitueix per EL, LA, ELS, LES; nom indeterminat, per EN; neutre (açò, allò, això), per HO. He enviat la carta → L'he enviat. He enviat un regal → N'he enviat un. He enviat això → Ho he enviat. He enviat el que necessita → Ho he enviat.

Complement indirecte

CI (a o per a): se substitueix per LI (femení i masculí singular) i ELS (femení i masculí plural). Envia la carta al metge → Envia-li la carta. Envia la carta als professors → Envia'ls la carta.

Complement circumstancial

CC: de, se substitueix per EN. Vinc de València → En vinc. Quan no siga de, se substitueix per HI. Vaig al mercat → Hi vaig.

Les avantguardes

Les avantguardes són un conjunt heterogeni de moviments artístics que es caracteritzen pel trencament amb les formes d'expressió tradicionals i per l'actitud de protesta, d'inconformisme social i de subversió contra la societat capitalista i la cultura burgesa. Aquests moviments avantguardistes poques vegades arribaren a confluir i a influir socialment. A més, el seu caràcter contradictori i desorganitzat va fer que tinguessen una vida efímera. La defensa dels seus principis es va fer a partir de manifests i les seues idees es difongueren a través de revistes i diaris.

En poesia, els moviments d'avantguarda busquen l'originalitat i la innovació, i ho fan a través de l'experimentació creativa i fent servir recursos com els següents:

1. L'alteració del significat habitual de les paraules.
2. La incorporació al llenguatge poètic de recursos visuals.
3. La vulneració de les normes gramaticals i de puntuació.
4. La incorporació de temes relacionats amb el desenvolupament tecnològic i amb el progrés.

Per mitjà d'aquestes noves formes d'expressió, pretenen provocar rebuig, sorpresa o desconcert en la mentalitat de la societat burgesa. Tanmateix, cada moviment d'avantguarda presenta uns trets característics:

• Futurisme: sorgeix arran de la publicació del Manifest del futurisme, escrit per l'italià Filippo Tommaso Marinetti. Exalta els avenços tecnològics, l'enfrontament bèl·lic, pren com a font d'inspiració les màquines, la velocitat, l'electricitat, els invents, l'aviació i els herois i els combats. Els escriptors futuristes posen l'èmfasi en la recerca visual, en la disposició tipogràfica i en el llenguatge directe. Pel que fa a l'estil, és característic el vers lliure i l'associació lliure de paraules.
• Cubisme: està vinculat amb el cubisme pictòric, que té com a màxim exponent Picasso. El cubisme literari va introduir els jocs tipogràfics i el calligrama, una composició poètica representada plàsticament en què s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per a representar el contingut del poema.
• Dadaisme: impulsat per l'escriptor francès d'origen romanès Tristan Tzara, proposa una poesia on predomine l'instint sobre la racionalitat. Proclamen la llibertat de l'artista i la possibilitat de barrejar escultura, pintura i poesia en collages, poemes fonètics, poemes visuals, etc.
• Surrealisme: és el moviment d'avantguarda més important i influent, sorgit de l'evolució del dadaisme i impulsat per l'escriptor francès André Breton. Els surrealistes parteixen de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud per a obrir-se a l'experiència del somni, de l'inconscient i del desig. Per a aconseguir-ho fan servir l'escriptura automàtica, que consisteix a escriure seguint el dictat de les frases suggerides per l'inconscient sense passar pel filtre de la reflexió.

1. La primera avantguarda (1916-1924)

Es caracteritza per la influència del cubisme i del futurisme, especialment a través del Poble o Arc-Voltaic. Els autors que més mostraren en les seues obres aquests nous corrents són:

• Josep M. Junoy (1887-1955): fou l'introductor de les tècniques avantguardistes a Catalunya, amb la publicació del seu primer calligrama «Oda a Guynemer».
• Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924): poeta de formació autodidacta i d'extracció proletària, és simpatitzant dels corrents anarquistes i socialistes de l'època i un dels màxims representants del futurisme a les nostres terres. Difon els postulats estètics d'aquest moviment per mitjà de revistes i de la publicació de manifests. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs per problemes de salut.

El 1919 publica Poemes en ondes hertzianes, obra en què empra la tècnica del calligrama i que mostra la fascinació envers els invents, les màquines i el futur. Altres llibres seus són L'irradiador del port i les gavines (1921), en el qual combina avantguarda i tradició, i El poema de la rosa als llavis (1923), llibre de gran lirisme i vitalisme en què s'aparta dels models avantguardistes per a acostar-se a les formes de la poesia popular, tot i que encara hi apareixen dos calligrames. Salvat-Papasseit mor als trenta anys de tuberculosi.

2. La segona avantguarda (1924-1934)

Es caracteritza per la influència del surrealisme, que comença a introduir-se amb força després de la publicació del Manifest surrealista d'André Breton. Els principals introductors d'aquest moviment giren al voltant de la revista L'Amic de les Arts i són Salvador Dalí, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i J. V. Foix. El 1928 publiquen el Manifest groc, que recull l'esperit de les avantguardes amb una sèrie d'atacs molt crítics a la tradició cultural catalana.

• Josep Vicenç Foix (1893-1987): destaca com a difusor del dadaisme i del surrealisme. La seua poesia, però, integra tant l'esperit noucentista com l'avantguardista; barreja recursos tradicionals com el sonet o el llenguatge medieval amb recursos avantguardistes com el calligrama o l'escriptura automàtica. Publica llibres de prosa poètica, com Gertrudis (1927) i KRTU (1932). La seua obra més coneguda és el poemari Sol i de dol (1942), un recull de setanta sonets, síntesi de classicisme i d'avantguardisme, en què presenta una reflexió sobre la lluita entre la raó i els sentits. El 1949 publica Les irreals omegues. A partir dels anys seixanta comença a ser més conegut i obté els majors reconeixements, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973 i el Premio Nacional de las Letras Españolas el 1985.

La generació de 1930

Inclou un grup d'escriptors valencians que, durant la dictadura de Primo de Rivera, es reuneix al voltant de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), que serveix de plataforma per a la normalització lingüística. Hi destaca Carles Salvador (València, 1893-1955), mestre, gramàtic, poeta i assagista. La seua obra poètica té dues etapes. La primera, de to avantguardista i seguidora de Salvat-Papasseit, amb obres com Vermell en to major o El bes als llavis, es caracteritza pel trencament formal i la introducció de neologismes propis del lèxic futurista. La segona etapa és més intimista i tradicional, i configura una meditació profunda sobre l'home, la vida i l'amor amb llibres com El fang i l'esperit (1952).