Diccionari per a ociosos de Joan Fuster: context, obra i característiques de l'assaig català
1. Context històric
Fuster va publicar Diccionari per a ociosos l'any 1964, època en què el règim franquista va iniciar una progressiva obertura internacional i es van extingir la censura prèvia (1966) i la prohibició de publicar en català, vigents des del final de la Guerra Civil.
L'existencialisme, amb la figura de Sartre com a emblema, serà una conseqüència d'aquesta crisi moral i creativa. Els escriptors explicitaran el seu compromís amb una visió progressista i crítica amb la problemàtica social i cultural. En el gènere assagístic influirà intensament el corrent existencialista. Entre els seus membres podem destacar Francesc Pi de la Serra, Raimon o Lluís Llach.
També es produeix un creixement de la premsa periòdica. L'assaig és percebut com un gènere que pot influir en la societat, així que la reflexió política serà cabdal per a les generacions joves, necessitades d'informació i protagonistes dels moviments de contestació del Maig del 68.
2. L'obra i la seua trajectòria
L'obra Diccionari per a ociosos forma part del bloc d'assaigs humanístics de Joan Fuster. Hom pot distingir sis modalitats d'assaigs humanístics fusterians:
- Estructurats sobre un únic tema: El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956)
- El diccionari sistemàtic volterià: Diccionari per a ociosos (1964)
- Recopilació d'articles i assaigs breus sobre una temàtica semblant: L'home, mesura de totes les coses (1967), Babels i Babilònies (1972)
- L'aforisme: Judicis finals (1960), Consells, proverbis i insolències (1968), Sagitari (1985)
- El dietari: Causar-se d'esperar (1965), Diari 1952-1960
- Reculls d'articles de premsa: Examen de consciència (1968)
Aquests assaigs són d'ètica humanística per la temàtica directament humana, més intemporal i no tant dependent dels avatars del moment; són, de més a més, una tasca contínua, la seua tasca de per vida. Suposen un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i els temps que Fuster també espera dels lectors.
Més específicament s'insereix Fuster en el grup d'assagistes en català perquè la seua visió literària i cultural abraça tot el territori del domini lingüístic. Connecta, doncs, amb autors com Carles Riba, Jaume Vicens Vives, Carles Soldevila i, especialment, Joan Maragall, Eugeni d'Ors i Josep Pla com a més destacats. Per altra banda, rep les influències europees del discurs marxista, l'escepticisme contemporani i l'existencialisme. Fuster es dedicà en el bloc d'Estudis d'història cultural a la investigació de la nostra literatura o dels nostres clàssics. Quant als escrits sociopolítics, podem subratllar una gran diversitat formal i temàtica, guiada per una passió obsessiva «per la vida i el destí del meu poble», segons Fuster.
3. Característiques de l'obra
L'existencialisme, amb la figura de Sartre com a emblema, serà una conseqüència de la crisi moral i creativa que aflora davant la tendència autodestructiva plasmada en la guerra, l'holocaust o l'ús de les bombes atòmiques. L'assaig més moralitzant, més clàssic i polèmic va estar conreat per Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Bertrand Russell, etc. Per altra banda, des de l'àmbit científic es van escriure obres a fi de reflexionar millor sobre aspectes de la ciència o per facilitar-ne una divulgació més àmplia.
Quant a l'assaig en català, al voltant dels anys 50 es va decantar majoritàriament per la «reflexió sobre el país», en paraules de Joan Fuster. El debat intel·lectual sobre la nació es va plantejar com una necessitat i una eixida a les restriccions polítiques del franquisme. Destaquen escriptors com Josep Ferrater Mora o Josep Trueta.
A la dècada dels 60, quan Fuster publica Diccionari per a ociosos (1964), també trobem l'assaig polític. Considerat un gènere que pot influir en la societat, serà cabdal per a les generacions joves, necessitades d'informació i protagonistes dels moviments de contestació del Maig del 68.
4. Altres autors de l'assaig
Maria Aurèlia Capmany esdevé una de les veus més personals, facètiques i autèntiques, dinamitzadora cultural i de teatre. És una de les dones que més atenció va dedicar a la pràctica d'un assaig modern i homologable, pel to i els temes, al que s'estava fent en altres països. Un títol: La dona a Catalunya (1966), que constitueix la primera història moderna del feminisme.
Un altre autor és Josep Pla, un dels escriptors més admirats per Fuster. Conreà diversos gèneres relacionats amb el