Literatura catalana medieval y del Renacimiento: trovadores, Ramon Llull, crónicas, Bernat Metge, Ausiàs March y Barroco

Els primers textos (T1 1r trimestre)

1. Els trobadors i les trobairitz

La primera mostra d'expressió literària en llengua romànica la trobem en la poesia trobadoresca, que va tenir èxit entre autors de procedències molt diverses. Era una poesia lírica, és a dir, cantada i acompanyada de música; era profana, és a dir, no religiosa, i expressava temes universals com l'amor, el lament fúnebre o l'escarni. A més, era culta, ja que requeria una alta exigència formal i estilística. S'escrivia en una llengua artificial, una koiné basada en el provençal, dialecte de l'occità, que era la llengua pròpia d'Occitània.

• Autors: francès (Jaufré Rudel), català (Guillem de Cabestany) o italià (Sordel).
• El trobador: era un poeta de la cort que component i cantava aquesta poesia culta en provençal per al públic refinat de la cort.
• El joglar: cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia llengua o bé interpretava composicions d'un trobador.

1.1 L'amor cortès

L'amor cortès (o fin'amors en occità) és una filosofia de l'amor nascuda al segle XII que significa «amor pur» i que s'expressa de manera cortesa i cavalleresca mitjançant una sèrie de convencions i regles:

• Idealització de la dama: el trobador canta una dama idealitzada.
• Amor adúlter: sovint la dama idealitzada està casada.
• Actitud de vassallatge: el trobador mostra envers la dama una actitud de súplica i de voluntat de servei, com la dels vassalls respecte dels senyors feudals.
• Sofriment: aquest objectiu pot dur al sofriment i al dolor més extrems, fins i tot a la mort (si no és correspost), però també a la joia més completa (si la dama el correspon).

L'amor cortès no s'ha de veure mai com una experiència viscuda pel trobador. Els trobadors preservaven la tradició del codi amorós mitjançant la fixació d'aquests elements i s'exigien un alt rigor mètric i estilístic, seguint les normes de preceptives molt rígides, que prestigiaven les seves composicions.

1.2 Els trobadors catalans

L'amor cortès s'expressa habitualment en el gènere anomenat cançó, però la poesia dels trobadors també abasta altres temàtiques i, per tant, altres gèneres:

• Sirventès: poema de caire moralitzador. Podia ser d'atac personal o de defensa o atac d'un país o d'una política determinats. Rebia aquest nom perquè es servia de la música d'un poema ja conegut.
• Plany: lament per la mort d'un personatge.
• Debat poètic: discussió entre dos trobadors.
• Pastorel·la: diàleg amorós entre el trobador i una pastora.
• Alba: narració de la separació de dos amants a l'alba, després d'haver passat la nit plegats.
• Viadera: gènere inspirat en la cançó popular paral·lelística, és a dir, dues sèries breus d'estrofes de dos versos, cadascuna amb la seva rima pròpia.

2. Ramon Llull

2.1 El sentit de l'obra lul·liana

• Va ser el primer autor no anònim que va escriure en prosa en llengua catalana sobre temes humanístics i científics, i un dels primers autors literaris en una llengua romànica. La raó era que volia arribar a un públic ampli, i s'adonà que només ho aconseguiria en la pròpia llengua i no en llatí, que només va utilitzar per al públic més culte.
• Va ser, doncs, un creador de llenguatge: no va tenir predecessors en l'ús literari del català i va ser ell qui en va fixar el model. Tots els autors immediatament posteriors el van haver de prendre com a referent.
• Va ser un escriptor prolífic i influent per la magnitud i la importància de la seva obra: uns 280 llibres de caràcter teològic, didàctic o moral.

2.2 Vida i obres principals

Va néixer a Mallorca el 1232 i va morir el 1316. Va portar una vida de cortesà fins als trenta-un anys, quan se li va aparèixer cinc vegades la figura de Jesucrist crucificat. A partir d'aquesta «conversió», va dedicar la seva vida a convèncer els considerats «infidels», sobretot els musulmans, de l'existència del Déu cristià.

Tres objectius: convertir els infidels al cristianisme, fundar escoles i monestirs on els missioners estudiessin teologia i llengües, i escriure llibres que servissin per demostrar que la religió cristiana era la veritable.

• Llibre d'Evast e Blaquerna: novel·la al·legòrica sobre un personatge que passa per tots els estaments de la vida religiosa. Després d'haver arribat a papa, torna a la senzillesa de la vida ermitana. Inclou el Llibre d'Amic e Amat, 365 breus reflexions místiques, una per a cada dia de l'any, escrit seguint la tradició sufí, tal com ell mateix indica al pròleg.
• Félix o Llibre de les meravelles: novel·la en què el protagonista, guiat per un mestre, va descobrint la ingenuïtat d'aquells que no coneixen ni practiquen les veritats cristianes. Inclou el Llibre de les bèsties, reflexió política en forma de faula.
• Vida coetània: obra autobiogràfica en què l'autor explica els detalls de la seva conversió i del seu canvi de vida a partir dels trenta anys. Va ser escrita el 1311 com a carta de presentació de la seva vida i obra als mestres de la Universitat de París que havien de validar el seu Ars.
• Llibre de l'orde de cavalleria: obra didàctica i doctrinal que introdueix el lector en la iniciació a la cavalleria. Serà la font de la primera part del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ja al segle XV.
• Llibre del gentil e dels tres savis: discussió entre un cristià, un jueu i un musulmà davant d'un pagà que accedeix al coneixement de la fe.
• Arbre de la ciència: versió en forma d'enciclopèdia escrita per a la formació intel·lectual del cristià, en la qual es demostra l'existència del Déu cristià present a la natura.

3. Les cròniques

3.1 Èpica i cròniques

Era habitual que les nacions tinguessin una èpica, és a dir, la narració dels seus fets heroics i gloriosos, sovint a través d'herois emblemàtics, reals o imaginaris. El Cantar de Roland a França o el Cantar de Mio Cid a Castella són exemples de poemes èpics.

Durant el moment en què la Corona d'Aragó es va expandir per la Mediterrània als segles XIII i XIV, i va viure un moment d'esplendor en tots els àmbits (polític, econòmic, cultural), van sorgir les «quatre grans cròniques»: textos històrics en prosa que reflecteixen el màxim moment d'esplendor de la Corona catalanoaragonesa.

3.2 Els autors

• Jaume I (Montpellier, 1208 - Alzira, 1276): a la seva crònica Llibre dels fets narra en forma autobiogràfica els seus records personals; no l'escriví materialment, sinó que en coordinà la redacció.
• Bernat Desclot (?, segle XIII - ?, segle XIII): no se sap gairebé res d'aquest autor, a banda que aquest no era el seu nom. La seva crònica parla sobretot del regnat de Pere II el Gran, fill de Jaume I, de qui fou contemporani.
• Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336): va escriure la crònica més coneguda. És el més entusiasta i el menys imparcial dels quatre cronistes.
• Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387): parla del seu propi regnat i del regnat del seu pare, Alfons el Benigne (1299-1336).

L'esplendor (T2 1r trimestre)

1. Bernat Metge

1.1 Característiques de l'humanisme

Els autors de l'edat mitjana lloaven, respectaven i transmetien els autors de l'antiguitat, però només alguns d'ells i només algunes de les seves obres: les que s'adequaven al teocentrisme imperant, és a dir, les que podien passar pel sedàs del pensament escolàstic i oferien una intenció moralitzadora.

A partir del segle XIII es fa necessària la renovació del llenguatge perquè sigui útil per a la manera de fer i de relacionar-se d'aquests artesans i comerciants pragmàtics i enriquits. És en aquest context que a Itàlia neix l'humanisme, que es revela com un trànsit entre l'edat mitjana i el Renaixement. Els humanistes volien conèixer de primera mà els autors clàssics, llatins però també grecs, que el cristianisme havia ocultat, i volien ressuscitar els ideals de racionalisme, mesura i crítica que trobaven en els clàssics antics, i que els van portar a una literatura culta i refinada.

1.2 L'humanisme català i la Cancelleria Reial

Els autors catalans dels segles XIV i XV aporten mostres d'aquesta nova mentalitat espiritual i literària, siga en cercles burgesos urbans o a la cort. La nova mentalitat es caracteritza per la intenció crítica, el racionalisme, el to satíric i burlesc respecte a la moral imperant, i per la influència dels autors italians contemporanis, que els obren les portes a un nou cànon d'autors clàssics molt més ampli i els enlluernen amb una llengua i un estil que s'emmirallen en el llatí clàssic. Bernat Metge n'és el paradigma.

Amb Joan I i Martí l'Humà es consolida la Cancelleria Reial, que imposa una llengua escrita unificada: una mena de koiné o llengua comuna, per damunt de la gran varietat de la llengua oral.

1.3 Bernat Metge: vida i obres principals. Lo somni

Bernat Metge (Barcelona, 1340/1346 - 1413) era funcionari de la Cancelleria Reial, amb el càrrec de secretari reial de Joan I.

• Lo somni: narra una nit de l'estada del protagonista (el mateix Bernat Metge) a la presó, durant la qual se li apareix Joan I, que havia mort recentment, acompanyat de dues divinitats del món clàssic, Orfeu i Tiresias, divinitats respectives de la música i de les arts endevinatòries, dues grans aficions del rei difunt.
• Llibre de Fortuna e Prudència, el poema Sermó (paròdia dels sermons) i Valter e Griselda (traducció d'una epístola llatina de Petrarca).

2. Ausiàs March

2.1 El sentit de l'obra ausiasmarquiana

Ausiàs March és el primer autor que escriu poesia culta en català sense provençalismes. És el primer que, fins a un cert punt, trenca amb la tradició trobadoresca (un poema seu comença justament amb el vers «Lleixant a part l'estil dels trobadors»), tot creant un estil propi, únic en alguns aspectes dins de la tradició europea.

2.2 Vida i obres principals

Va néixer a Gandia cap al 1397 i va morir a València el 1459. Va intervenir en diverses campanyes militars (en les incursions italianes d'Alfons el Magnànim i contra els pirates dels mars de Sicília i del nord d'Àfrica), fins que el mateix Alfons el Magnànim el va nomenar falconer major.

L'obra ausiasmarquiana consta de 128 poemes (uns 10.000 versos), repartits en cants d'amor, cants de mort, cants morals i el Cant espiritual, un poema de 224 versos, a més d'alguns poemes de circumstàncies.

3. Joanot Martorell

3.1 La novel·la de cavalleries i la novel·la cavalleresca

[Imatge]

3.2 Vida i obra: Tirant lo Blanc

Com el protagonista de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell va ser un cavaller. Provenia d'una família de gran prestigi social i econòmic, però que es va anar arruïnant. Això el va portar a viatjar a Anglaterra, Portugal, Nàpols... Són conegudes les lletres de batalla que intercanvia amb diversos cavallers, sobretot amb el seu cosí Joan de Montpalau, pel fet que aquest havia tingut relacions amb una germana de Martorell, Damiata, i després havia trencat les promeses de matrimoni que li havia fet.

De vida moguda, amb problemes econòmics, Joanot Martorell no va arribar a veure publicada la seva novel·la Tirant lo Blanc, que va aparèixer el 1490 per obra de Martí Joan de Galba, amic seu i considerat durant molt de temps coautor de l'obra.

El Renaixement

Context

Tres segles constitueixen l'anomenada època moderna: el segle XVI (Renaixement), el segle XVII (Barroc) i el segle XVIII (Il·lustració i neoclassicisme), de gran importància en les grans cultures europees.

Fets històrics

• Castellanització de l'aristocràcia dels antics territoris.
• Pèrdua del poder de la burgesia catalana.
• Utilització del castellà en la literatura culta.
• Entrada de castellanismes en la literatura culta, sobretot al segle XVII.
• Pèrdua de la consciència d'unitat entre els diferents territoris de parla catalana.

Característiques del Renaixement

• Sorgeix a Itàlia al segle XV i es prolonga durant tot el segle XVI.
• Major presència de la cultura clàssica grega i llatina, que es reivindicava i s'estudiava pels seus valors com l'ordre, la serenitat, l'harmonia, la bellesa i la raó.
• Una concepció més antropocèntrica del món, és a dir, més centrada en l'ésser humà.
• La consolidació i la dignificació de les llengües romàniques.

El Renaixement europeu

• Va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques, amb artistes tan polifacètics com Leonardo da Vinci o Miquel Àngel.
• Autors importants: François Rabelais amb Gargantua i Pantagruel, Erasme de Rotterdam amb Elogi de la follia i Ludovico Ariosto amb Orlando furioso.
• En els països catalans trobem una cort que imita els models castellans.
• Humanistes com Joan Lluís Vives i bilingües com Joan Ferrandis d'Heredia.

La literatura catalana del Renaixement no trenca amb la tradició medieval, però recupera alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. Un exemple és Pere Serafí.

Pere Serafí

• Va ser un poeta i pintor de prestigi (destaca a les esglésies d'Arenys de Munt i Sant Romà i a les catedrals de Barcelona).
• Conegut amb el sobrenom de lo Grec.
• Va néixer entre 1505 i 1510.
• La seva poesia reflecteix l'aiguabarreig d'influències i corrents que caracteritzen el Renaixement: per un costat presenta encara punts de contacte amb els trobadors i Ausiàs March; per l'altre, utilitza formes poètiques renaixentistes com el sonet.
• Com molts intel·lectuals del Renaixement, també es va interessar per les formes del cançoner popular.

El Barroc

Característiques

• El segle XVII va ser un moviment antitètic (totalment contrari) al Renaixement.
• Una acusada consciència de la mort, de la brevetat de la vida, del caràcter efímer del plaer i de la degeneració humana, i, com a conseqüència, una actitud essencialment pessimista i desenganyada.
• Utilitzen elements contradictoris: la vida i la mort, el lirisme i la burla, la bellesa i la lletjor, etc.
• En literatura, el gust per l'artifici formal i conceptual, el contrast i l'exageració.

El Barroc europeu

• El Barroc va tenir un fort accent espanyol.
• Pintors com Zurbarán, Murillo i Velázquez.
• Escriptors com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luis de Góngora i Francisco de Quevedo.
• Altres autors importants: el poeta anglès John Donne i el dramaturg francès Jean-Baptiste Molière.
• D'altra banda, el segle XVII es va iniciar amb les obres de William Shakespeare i Miguel de Cervantes amb Don Quijote de la Mancha.

El Barroc català

• En els territoris de parla catalana l'època barroca va estar sota la influència castellana.
• Els autors alternaven l'ús del castellà i del català.
• Influència d'autors castellans com Calderón de la Barca.
• Els autors més coneguts de l'època van ser Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella.

Francesc Vicent Garcia

• És el més célebre dels autors d'aquest període.
• Conegut com el Rector de Vallfogona.
• Conreà la poesia, la prosa i el teatre, amb una poesia molt elegant i sonets lírics.
• La seva obra passa del grotesc al sublim i es relaciona amb el conceptisme.
• L'èxit d'aquests poemes va donar nom al fenomen del vallfogonisme.

Francesc Fontanella

La seva vida es divideix en dues etapes:

• Primera etapa: va participar a Barcelona en festes cortesanes, va viure immers en el clima patriòtic i va escriure poesies amoroses i frívoles amb diferents pseudònims.
• Segona etapa: acompanya el seu germà, exiliat a Perpinyà. Després es va dedicar a escriure poesia religiosa de temes bíblics o teològics. La seva obra més coneguda és Lo desengany.

La Il·lustració

Característiques

Després del pessimisme del Barroc arriba la Il·lustració (segle XVIII), que pretén recuperar:

• La confiança en el progrés i la raó, que volen conduir la humanitat cap a uns millors coneixements.
• La voluntat didàctica i ideològica de les seves obres filosòfiques, polítiques, etc.
• Un retorn a les normes dels antics grecollatins, a través de la seva manifestació artística més característica: el neoclassicisme.

La Il·lustració europea

• Moviment francès que propugna el liberalisme polític i la llibertat religiosa.
• Va culminar amb la Revolució Francesa (1789) i la fundació d'una democràcia burgesa.
• Els escriptors il·lustrats volen difondre els coneixements propis del seu moviment i també les idees del liberalisme. Exemples: Voltaire (Contes filosòfics), Rousseau (Emili) i Diderot i d'Alembert (Enciclopèdia).

La Il·lustració catalana

• En aquest cas, la Il·lustració es va expressar en castellà.
• En els decrets de Nova Planta, Felip V diu que el català és vulgar i que està allunyat de l'alta cultura.
• Com a reivindicació, alguns autors van continuar escrivint en català, com es pot veure en les obres de Josep Pau Ballot i de Joan Ramis.