Literatura medieval en català: orígens, lírica trobadoresca i narrativa

Definicions de literatura

Definicions de literatura

Època antiga: art d'escriure i llegir (grammatikè technè, grec).

Antiguitat clàssica: art = tècnica o habilitat (no bellesa).

Antics romans: literatura = matèria retòrica (saber i cultura).

Segle XIX: literatura = art d'escriure amb objectiu estètic.

(Registre literari: utilització del llenguatge humà per crear missatges amb finalitat artística).

Inicis de la literatura

L'expressió literària o comunicació artística existia abans de l'escriptura.

Les mostres literàries més antigues són manifestacions orals de festes religioses o civils, mitjançant cant i recitacions (poca gent sabia llegir i escriure).

Literatura oral i escrita

Les mostres literàries més antigues són manifestacions orals.

El cant i la recitació van ser les vies per les quals la majoria de la societat podia accedir a la creació literària, perquè no tothom sabia llegir i escriure.

Abans, llegir significava escoltar col·lectivament uns intèrprets (per exemple, els joglars), els quals transmetien oralment composicions literàries; posteriorment es van fixar per escrit.

• Literatura culta: escrita, públic lector.
• Literatura popular: oral, públic que no sabia llegir.

La literatura oral feia que moltes obres desapareguessin perquè no hi quedava constància escrita: eren memoritzades i oblidades quan deixaven d'interessar.

Narrativa

Gènere literari amb obres que expliquen una història de ficció, protagonitzada per personatges, de fets reals o imaginaris, amb to objectiu.

• Funció del llenguatge: funció referencial.
• Personatge permanent: subjecte de la narració.
• Procés temporal: té una successió d'esdeveniments imprevisibles que modifiquen la situació inicial.
• Sentit moral: el motor que genera la història i la finalitat del relat.

Lírica medieval

Edat Mitjana: caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins a la ocupació de Constantinoble pels turcs (1453).

La poesia lírica és cantada i expressa sentiments.

Món romà: orígens de la lírica medieval.

Els trobadors componien en llengua vulgar cançons que interpretaven davant d'un públic cortesà.

Els joglars eren els intèrprets de les cançons dels trobadors; podien estar acompanyats d'instruments o d'altres joglars.

Solien ser dues persones diferents, però podien ser la mateixa. Era poesia cantada perquè una minoria sabia llegir.

Lírica trobadoresca

L'Església cristiana va adoptar com a llengua universal el llatí clàssic.

Les escoles monàstiques (on es formaven monjos, nobles i trobadors) transmetien la recepció i la creació literària.

Les llengües parlades van esdevenir llengües romàniques al segle VIII, i s'utilitzaren per escriure al segle XI.

La lírica trobadoresca va ser primer feta en occità, llengua dels trobadors.

La llengua culta era una variant poètica dels trobadors.

Elements formals de la narració

Narrador: comunicació literària entre el lector i l'autor; veu narrativa.

• Segons la forma de la història: omniscient (ho sap tot dels personatges, pot participar i valorar); objectiu (només sap el que veu i sent, ni anticipa fets ni fa valoracions).
• Dins de la història: protagonista (personatge principal); testimoni (personatge secundari); múltiple (més d'un personatge explica la història).

Personatges: subjectes que duen a terme les accions. Adquireixen les seves qualitats mitjançant:

• Caracterització: descripció de les seves qualitats (directa, per la veu del narrador; indirecta, per personatges).
• Complexitat: major o menor volum de la descripció i evolució al llarg de l'obra (estàtic o arquetip: actua com a personatge tipificat; pla: pocs matisos, evoluciona poc; rodó: molts matisos, evoluciona i és imprevisible).
• Funció: paper que tenen dins del relat (principal: protagonista o antagonista; secundari: aliats o opositors; col·lectiu: un poble, una classe social...).

Espai: on es desenvolupen els fets i accions; es presenta a través de la descripció objectiva (tal qual) o subjectiva.

Temps: emmarca la ficció narrativa.

• Extern (temps de l'escriptor): època en què s'escriu.
• Temps històric (dins la història): època anterior, contemporània o posterior.
• Intern (temps dins de la història).
• Quantitat = ritme que el narrador imprimeix al relat (aturar o alentir: descripció; accelerar: síntesi).
• Ordre = direcció temporal que prenen els fets (ordre lineal: plantejament, nus, desenllaç; sovint alterat per la retrospecció (interromp el relat i narra fets passats, o comença el relat pel desenllaç), l'anticipació (anuncia fets no produïts) i in media res (comença pel nus)).

Poesia lírica culta en llatí

L'estament eclesiàstic va conrear la lírica culta en llatí, de temàtica religiosa i profana, demostrant una formació àmplia.

El monestir de Ripoll va ser el més important de Catalunya fins al segle XIV.

L'anònim Enamorat de Ripoll va ser el monjo més destacat; escrivia en llatí poemes amorosos amb influència d'Ovidi (per exemple, De estate).

Poesia culta occitana

L'estament nobiliari, com la noblesa occitana, va conrear la poesia culta escrita en occità: la lírica trobadoresca, primera mostra de literatura culta escrita en una de les llengües romàniques (autors: noblesa de les corts feudals, segles XII-XIII).

Lírica en català

L'estament popular (persones sense accés a la poesia culta) comptava amb una tradició de cançons i cants populars, que evolucionaven de manera paral·lela al desenvolupament de la llengua.

Al segle VIII, la gent cantava en català, però mai es va fixar per escrit.

Lírica popular medieval: cant de pandero i corrandes.

Edat Mitjana: cantar goigs a la Mare de Déu i als sants (per protecció) i nadales.

Ramon Llull

Llull escrivia poemes de caràcter autobiogràfic (Cant de Ramon), que mostren la pròpia persona en el seu estat, a diferència de la lírica trobadoresca: informa dels seus decaïments i ideals, com a exercici d'introspecció. Al principi, educat en un ambient d'aristocràcia i bon coneixedor de la lírica trobadoresca, va començar a fer cançons en occità, com feien els trobadors. Després se sentí cridat per Déu, va fer vida contemplativa i es va formar. Llull respon a un sol objectiu: explicar el seu Art, a través del qual es demostren veritats cristianes; té obres enciclopèdiques i lul·lianes.

Narració en prosa: novel·les cavalleresques i llibres de cavalleries

Llibres de cavalleries: novel·les de cavallers en prosa del segle XII, inicialment escrites en francès. Abunden els elements meravellosos i inversemblants: cavaller errant, sobrehumà amb fortalesa extraordinària, món amb essers misteriosos, enfrontaments per aconseguir honor i virtut.

Novel·les cavalleresques: segle XV; cavaller de mesura humana, argument realista i verosímil, ambient conegut i pròxim (fa ficció de la realitat). Exemple: Tirant lo Blanc.