Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: Context i Poesia Realista

Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés

1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura de l’obra?

Cal situar l'obra Llibre de meravelles en la poesia realista dels anys 60. Amb la menor pressió de la censura, comença a conrear-se una poesia de denúncia social o protesta social que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà.

Aquesta poesia, de llenguatge senzill i planer, sorgeix pel context políticosocial de la postguerra i per la necessitat de renovació estètica que té sempre la literatura. Aquesta línia de poesia connectarà després amb els textos dels cantautors de La nova cançó (Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon…). En aquesta tendència tenim a Salvador Espriu amb La pell de brau.

2. Situa l'obra en l'etapa de l'autor i digues algunes característiques diferenciant-les de la resta

Llibre de meravelles el podem situar dins de la poesia realista dels anys 60. Les seues característiques principals són:

• Actitud social del poeta: deixa de sentir-se una espècie d'elegit o il·luminat solitari per identificar-se amb l'entorn i passa a considerar-se una persona corrent, solidària amb la resta.
• Sobre l'experiència poètica: escriure deixa de ser una tasca intimista per a ser una experiència compartida amb els lectors i amb el conjunt de la societat.
• Mètode d'inspiració: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.
• Un llenguatge nou: el discurs poètic deixa de ser equívoc i abstracte per a ser unívoc i concret. Adquireix un to directe i col·loquial.
• Forma: narrativa, poc metafòrica, amb vers lliure i un estil discursiu.
• Protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia assolí una funció social amb l'objectiu d'alliberar-la de tota mena d'alienacions i opressions.
• Destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista. La poesia és per a tothom, no per a un grup d'escollits.

3. Característiques generals del gènere en el context d'escriptura

Aquestes formulacions, que alguns poetes assumiren totalment o parcial i que d'altres refusaren, originaren una poesia de caràcter civil (i sovint polític). De fet, la poesia social mai es va instaurar com a model dominant en exclusiva, perquè la poesia catalana de tradició simbolista i la poesia experimental continuaren la seua evolució en altres obres.

4. Altres autors destacats dins del gènere

En aquesta tendència de la poesia realista, destaquem:

• Salvador Espriu: la seua producció poètica es desenvolupa després de la guerra i es caracteritza per un hermetisme que facilitava passar la censura. Cementeri de Sinera és el seu primer llibre de poesia, on evoca el món destruït per la guerra. La pell de brau parla de la llibertat, la justícia i la tolerància; aquesta obra s'inscriu dins del realisme social que triomfa en aquest període, i la situació política que viu el país farà que siga llegit en clau patriòtica i de consciència moral.
• Miquel Martí i Pol: amb els llibres El poble (1966) i La fàbrica (1959-1972) entra de ple en el corrent anomenat realisme històric, ja que presenta amb procediments realistes el món que coneix bé. Se sent compromés amb la gent del seu poble i de la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social a què pertanyen. Utilitza un llenguatge directe i assequible, ric en l'ús d'un lèxic acurat i de metàfores i imatges que permeten percebre el context social, però també l'univers dels homes i de les dones individuals.

També són importants figures com Pere Quart o la valenciana Maria Beneyto.

5. Quins altres models o corrents trobem en el context de l’obra?

Els ressons de l’activitat política que s’oposava a la dictadura franquista fan que la poesia realista compromesa s’allargue fins a ben entrats els anys 70, quan a Europa ja feia uns anys que aquesta mena de lírica ja no es conreava.

No obstant això, sorgeixen d’altres línies poètiques que l’única cosa que tenen en comú és el rebuig del realisme anterior. Aquesta nova poesia està marcada per una atenció fonamentalment estètica i formal, i pel seu afany investigador i innovador de buscar noves formes d’expressió i de reflexió sobre la poesia i el poema mateix. La poesia esdevé formalista i simbòlica.

A diferència de la poesia realista, ara és l’individu, i no el món social, l’objecte d’investigació. Destaca l'obra de autors com J. V. Foix i J. Brossa.

6. Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta obra?

L’època que va des dels anys 70 als 90 comença amb els darrers extrems del franquisme, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària. Es desenvolupa el turisme i un marcat sentiment europeista. L’eclecticisme i la diversitat caracteritzen l’art i la literatura de les darreres dècades, destacant pel gran nombre de moviments artístics que han coexistit simultàniament.

• Poesia dels 70: es caracteritza per la presència d'una gran diversitat de tendències i estils. Per una part trobem la poesia realista compromesa, i per altra sorgeixen línies de caire formalista i simbòlic (Foix i Brossa).
• Poesia dels 80: hi ha una continuïtat respecte a la generació anterior, marcada per l’eclecticisme. Alguns s’han fet ressò del rock i de l’estètica quotidiana de la ciutat; el paisatge urbà i els ritmes de la societat industrial són presents en una poesia que lluita contra estructures més clàssiques (com ara Vicent Berenguer).
• Anys posteriors: amb l’avanç en la normalització de la llengua i els premis literaris, s’ha afavorit l’aparició de nous poetes i de tendències diverses, entre els quals destaquen Josep Ballester i Marc Granell.

7. Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context d’escriptura?

Durant els anys 80, la poesia continua amb els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat. S’acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner i Pere Quart.

Als anys 90, abandonaren la idea d’actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren a l’autobiografia i a la intimitat, manifestant un acusat escepticisme on prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S’observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i íntims; és el cas de M. Mercè Marçal.

Actualment, podem destacar autores com Inma López Pavia i la valenciana Teresa Pasqual.