Manual Fonamental de Literatura Catalana Medieval i Gramàtica

1. Ramon Llull: Qui és?

Ramon Llull (1232?-1315?) és un dels grans noms de la literatura catalana (el primer gran escriptor, suposa l’inici del català literari) i de la cultura europea. Amb una personalitat que és contemplada des del punt de vista d’escriptor, pensador, teòleg i missioner.

Vida

Tengué el càrrec de senescal (gran oficial del palau d’un sobirà) a la cort de l'infant en Jaume (després Jaume II de Mallorca) i es casà amb Blanca de Picany, de qui tengué dos fills. Dins l'etapa cortesana conreà la poesia amorosa dins la tradició trobadoresca, i es lliurà a amors irregulars.

Als 30 anys, després de cinc aparicions de Crist crucificat que el convenceren que havia d’abandonar la vida mundana i lliurar-se a una tasca d'espiritualitat concretada en:

• Treball missional a terres d’infidels.
• Pla de redacció de llibres per a la conversió d’aquells.
• Creació d’escoles de llengües orientals a fi de formar un exèrcit de missioners idonis.

Durant nou anys es formà intel·lectualment a la seva illa. Consta que un esclau sarraí li ensenyà àrab i que aprengué llatí. Va adquirir una sòlida formació filosòfica que des dels primers llibres serà segura i personalíssima.

Acabada la seva formació, es retirà al puig de Randa per dedicar-se a la meditació solitària, i hi tengué una “il·lustració” divina que l'inspirà el seu “art”, gràcies al qual la conversió de l’infidel serà infal·lible. Va viure convençut que Déu l’havia pres com a instrument per mostrar als homes la veritat de la fe cristiana. Des d’aqueix moment, la vida de Ramon Llull era un afanyós viatjar, disputar i escriure, obsessionat per la seva missió i fermament decidit a dur-la a terme. Abans de 1275 ja havia escrit desset llibres.

L’infant en Jaume concedí a Llull els mitjans per a fundar Miramar (entre Valldemossa i Deià), un col·legi de llengües orientals, a fi que frares franciscans hi aprenguessin l’àrab per poder fer de missioner a terres dels infidels.

Una tradició immemorial suposa que fou lapidat pels mahometans del poble de Bugia, va ser recollit moribund en una nau genovesa després i expirà en arribar a Mallorca el 1315. Es troba enterrat en una bella tomba al convent de Sant Francesc de Palma.

Llengües

Va escriure en quatre llengües:

• Llatí: llengua de cultura dels centres més importants d'Europa.
• Àrab: llengua dels infidels.
• Català: vol que la cultura arribi a tothom.
• Provençal: llengua de la poesia trobadoresca.

Només es conserven les obres escrites en català i llatí; s’han perdut les que escriví en àrab i també la seva poesia de tradició trobadoresca.

Prosa lul·liana

Llull (segles XIII-XIV) marca la perfecció i modernitat de la llengua catalana gràcies a:

• Una sintaxi apta i flexible per a l'argumentació (ús de subordinades i del subjuntiu).
• L'ampliació i creació de lèxic per expressar conceptes abstractes: incorporació de cultismes llatins, ús de la derivació per crear paraules noves i forçar l'evolució de mots llatins per convertir-los en patrimonials.

Ramon Llull és l’autèntic creador de la nostra prosa literària, ja que la fa apta per a tots els usos possibles.

Obra

És autor d’una extensíssima obra, de la qual se’ns han conservat uns 243 títols, de temàtica àmplia i variada. Es poden classificar en:

• Filosòfica i científica:
  • Art abreujada de trobar la veritat: expressa les seves idees científiques i filosòfiques.
  • L'arbre de la ciència: pretén ser un instrument per entendre totes les ciències.
• Obres místiques:
  • Llibre de contemplació en Déu: és la base de les seves obres místiques posteriors.
  • Arbre de filosofia d'amor i Llibre d'Amic e amat: text místic en forma de diàleg entre l'home i Déu.
• Obres didàctiques:
  • Llibre de l'ordre de cavalleria: manual del perfecte cavaller.
  • Doctrina pueril: dedicada al seu fill, s’hi enfronta al problema de l’educació.
  • Llibre del gentil i dels tres savis: polèmica religiosa.
• Obres poètiques:
  • Lo Desconhort: obra poètica més important.
  • Cant de Ramon.
  • Lo Concili.

2. Naixement de la Prosa Literària

Durant l'època medieval no hi ha més “norma” que la llatina. Els compendis ortogràfics i gramaticals de les llengües modernes apareixen a finals dels segles XV i XVI. La norma de correcció lingüística l'establia el prestigi d'una figura literària inqüestionable: RAMON LLULL eleva el català a categoria de llengua de cultura, esdevenint el creador del català literari.

3. Prosa Didàctica, Gèneres i Recursos

En una societat teocèntrica, els temes literaris principals són Déu i el rei. La religiositat és un sentiment de devoció a la divinitat, i la moralització orienta l'opinió i la conducta en favor dels valors ètics.

El didactisme mostra la voluntat de fer entenedors els valors ètics i morals. La prosa medieval té la finalitat principal de moralitzar.

Els moralistes medievals empraven diferents gèneres didàctics:

• La faula: narració protagonitzada per animals personificats que transmeten una lliçó moral.
• L'exemple: conte que il·lustra una lliçó moral.
• El sermó: exposició oral sobre preceptes morals i doctrinals.
• El poema didàctic: destinat a memoritzar preceptes morals i doctrinals.

4. Autors Destacats: Arnau de Vilanova i Francesc Eiximenis

Arnau de Vilanova

(València, 1240? - Gènova, 1311) Fou un prestigiosíssim metge que va treballar al servei de Jaume I, Pere II, Alfons III i Jaume II, i fins i tot fou metge del papa Bonifaci VIII. Va destacar pels seus discursos contra l'excessiva riquesa dels eclesiàstics (La lliçó de Narbona i El raonament d'Avinyó) i per les opinions polítiques que consideraven els reis del casal d'Aragó els grans capdavanters d'una profunda reforma religiosa a Occident (La confessió de Barcelona i El somni del rei Frederic). Va predir l'adveniment de l'Anticrist i de la fi del món en diverses ocasions, però, evidentment, s'equivocà.

Francesc Eiximenis

(Girona, 1327 - Perpinyà, 1400) Frare franciscà de gran formació intel·lectual, va estudiar i viatjar a París, Colònia, Oxford, Itàlia i Avinyó. Va viure molt de temps a València, on tengué una forta influència una de les seves obres, el Regiment de la cosa pública. Fou bisbe d'Elna i patriarca de Jerusalem. L'obra més destacable és Lo Crestià, gran enciclopèdia sobre la ideologia cristiana amb intencions divulgatives i morals. Fou una obra inacabada en tretze llibres de la qual només en conservem quatre. Alterna les llargues explicacions i argumentacions amb exemples i faules que en fan amena la lectura. Altres obres de fonamental influència en el seu temps foren El llibre dels àngels i El llibre de les dones.

Conscient de la importància que anaven adquirint les ciutats, Eiximenis es dirigeix especialment als burgesos, classe social emergent i pròspera que vivia a les ciutats, amb consells pràctics i realista. La seva misoginia, compartida amb la majoria dels moralistes de l'època, s'oposa al corrent «feminista» de la lírica trobadoresca.

5. Sant Vicent Ferrer

Frare dominicà de qui conservem els sermons gràcies als taquígrafs que l'acompanyaven. Té un especial talent per l'escenificació (ús d'hipèrboles) i els seus missatges arriben fàcilment al gran públic.

Estil:

• Llenguatge col·loquial i popular.
• Escenificació i gesticulació.
• Vulgarització i actualització de passatges bíblics.
• Ús de recursos retòrics repetitius per facilitar la memorització.
• Exemples, comparacions i onomatopeies.

6. Literatura Satírica i Anselm Turmeda

En la primera unitat vam estudiar un gènere trobadoresc que podem encabir dins de la literatura satírica: el sirventès. Darrere aquest gènere s'amagava una intenció moralitzadora, ja que la pretensió n'era la correcció de vicis socials i personals. Aquest tipus de literatura propugna un moralisme diferent, on la ironia i l'humor inviten a considerar des de diferents punts de vista el sistema de valors de la societat medieval. Ofereix les millors mostres durant el segle XIV, quan la burgesia crea en les ciutats una cultura pròpia i convenç els nobles i religiosos, com a representants dels valors feudals, en objecte de burla. A més de Francesc de la Via i Bernat Metge, de qui parlarem en la unitat 4, convé destacar Anselm Turmeda.

Anselm Turmeda

L'any 1385 va fugir a Tunis i es convertí a l'islam. Moralitza des d'una actitud humorística i irònica:

• Llibre de bons amonestaments: consells basats en principis morals del seu temps que capgira i se'n burla.
• La disputa de l'ase: l'autor discuteix amb un ase sobre la dignitat humana i dels animals. Sàtira sobre els comportaments dels humans; l'ase demostra que la dignitat humana és superior, però Turmeda argumenta que Jesucrist va triar ser humà.

7. Comunicació i Tipologia Textual

El text

Un text és la concreció en paraules d’un missatge. És el resultat de conjuntar el missatge i el codi lingüístic.

• És la unitat bàsica de la comunicació lingüística.
• Inclou totes les unitats significatives de la llengua (morfemes, lexemes, paraules, oracions, paràgrafs…).
• Està format per un conjunt de frases coherentment lligades i organitzades amb la intenció de comunicar un missatge.
• Serà eficaçment interpretat gràcies al context.

Propietats del text:

• Cohesió: Els diversos elements que el conformen (paraules, sintagmes, oracions…) estan lligats, de manera que el receptor no s’hagi d’imaginar el que vol comunicar-li l’emissor, ni es perdi amb frases inconnexes de difícil interpretació.
• Coherència: La informació apareix seleccionada i organizada perquè el receptor pugui entendre el missatge de manera eficaç. Un text és coherent si té la informació necessària, està exposat de manera ordenada i presenta les idees en paràgrafs diferents.
• Adequació: L’emissor selecciona les fórmules lingüístiques idònies segons el context de la comunicació lingüística (tema, relació amb el receptor, intenció comunicativa, canal i gènere).

El text argumentatiu

Té com a finalitat orientar l’opinió i la conducta del receptor, i convèncer-lo mitjançant exposicions lògiques, ordenades de manera coherent i des d’un punt de vista objectiu.

Estructura:

• Introducció: L’emissor presenta un tema. Sol presentar-se a si mateix per donar autoritat a les seves idees i demostrar coneixement o experiència, intentant captar l’interès del receptor. Inclou la posició de l'autor (tesi).
• Exposició: És la part més extensa. L’emissor exposa la tesi defensada i els arguments en què basa la solidesa de la seva opinió (principi d’autoritat, extrapolació d'exemples o contraarguments).
• Conclusió: Síntesi del que s’ha exposat per reforçar la tesi, aportant contundència, causes profundes o possibles solucions.

8. Ortografia

1. Essa sonora i sorda

• Essa sonora:
  • Inicial (“Z”): zero, zona, zeta.
  • Darrera consonant (“Z”): alzina, pinzell, donzella.
  • Entre vocals (“S”): cosí, camisa, museu.
• Essa sorda:
  • Entre vocals (“SS”): tossí, pissarra, dissabte.
  • Darrere consonant inicial (“S”): nas, costa, malson, son.
  • Inicial, entre vocals, darrere consonant (“C”): cera, felicitació, calcetí.
  • Davant a, o, u i final de mot (“Ç”): calçons, plaça.

Fonemes oclusius (p o b, c o g, t o d) a final de paraula

A final de paraula, escrivim t, p i c:

1. En els mots aguts (cansat, cap, groc) darrer de vocal.
2. Excepcions:
   • Mots acabats en -gog (pedagog) i femenins acabats en -etud i -itud.
   • Noms propis i préstecs: Madrid, buldog, Sigfrid, estrateg, Belgrad, Hug…
   • Mots homògrafs (cub/cup; reg/rec; mag/mac), o segons la grafia derivada (Aràbia => àrab; verdós => verd).
   • Mots aguts darrere de consonant: verb, serp, verd, fort, amarg, parc.
   • Mots plans darrere de vocal: àrab, nàufreg, àcid.
   • Excepció en mots plans acabats en -c: aràcid (però aràbiga), espàrrec (però esparreguera), càrrec (però càrrega).

9. Història de la Llengua i de la Literatura

El nostre domini lingüístic i cultural forma part de l'anomenada Romania, que designa les terres que van formar part de l'antic Imperi Romà i on el llatí es va convertir en la llengua pròpia de la població. Aquesta va evolucionar fins a convertir-se en llengües diferents, originàriament vulgars d'ús oral. Passat el temps, reberen el nom dels territoris on s'havien format: gallec, lleonès, castellà, català.

Els romans arribaren a la península el 218 aC i desembarcaren a Empúries, iniciant la romanització. Set segles de domini van transmetre cultura, llengua i política. A Mallorca, la romanització s'inicià el 123 aC quan el cònsol Quint Cecili Metel·lus la va repoblar amb 3.000 romans i fundà les col·lectivitats de Palma i Pollentia. L'any 476 s'esfondrà l'Imperi Romà d'Occident per les invasions germàniques. El 711 arribaren els àrabs (el 902 a les Illes), imposant la seva llengua fins a la conquesta de la Corona d'Aragó a partir del 1229.

Els francs dominaven el territori de Catalunya dividit en comtats. Amb Guifré el Pelós el títol de comte passà a ser hereditari. El comte Borrell II es negà a jurar fidelitat als monarques francs, la qual cosa va significar la independència i el naixement de Catalunya.

Naixement i expansió de la llengua (segles VIII-XIII)

Aquest procés d'evolució culmina amb l'accés de les llengües romàniques a l'escriptura quan es distanciaren de la llengua culta dels eclesiàstics. Els textos íntegres més antics conservats en català són del segle XII:

• De caràcter legal: El text més antic és el Forum Iudicum (traduït), seguit dels Furs de València, els Costums de Tortosa i els Usatges de Barcelona.
• De caràcter religiós: Destacen les Homilies d'Organyà (descobertes el 1905 i escrites el 1204), conjunt de sermons traduïts i comentats. Altres textos són el Cant de la Sibil·la i les Vides de sants rossellonesos.

Els trobadors i els joglars

Després de la conquesta de Mallorca, Eivissa i Menorca, les illes s'integraren a la Corona d'Aragó. La poesia provençal fou la més important d'Europa entre els segles XI i XIII. Els trobadors eren autors de la lletra i la música de les seves composicions, mentre que els joglars s'encarregaven de difondre-les acompanyant-se d'instruments.

L’amor cortès

Conegut com a"fina benvolanç" o"fina amorsamor cortès és el tema de quasi tota la poesia antiga escrita en provençal, influint fins i tot a Ausiàs Marc. Es basava en dos pilars:

• Les relacions de vassallatge (fidelitat amorosa a la dama o midons).
• La religiositat i la devoció mariana.

Modalitats poètiques trobadoresques

Segons l'estil, podien ser trobar leu (senzill), trobar ric (ornamental) o trobar clus (complicat). Pel que fa als gèneres:

• La cançó: lloança i idealització de la dama.
• El sirventés: moralització, propaganda política o sàtira.
• El plany (planh): lamentació per la pèrdua d'un gran personatge.
• La pastorel·la: encontre amb una pastora.
• L’escondit: excusació davant la dama per haver trencat el secret.
• L’alba: separació dels amants a l'alba.

La Cancelleria Reial

A mitjan segle XIII, Jaume I creà la Cancelleria Reial, organisme administratiu encarregat de la correspondència i la burocràcia. El 1276 s'establí que tota la documentació del Regne de València fos redactada en català. Aquesta unificació lingüística institucional va fer del català una de les llengües romàniques més unificades de l'època.

Prosa historiogràfica: Les quatre grans cròniques

La història medieval servia per justificar la política monàrquica i infondre orgull nacional. Les quatre grans cròniques escrites en prosa són:

• Llibre dels feits (Crònica de Jaume I): memòries dictades pel mateix rei.
• Crònica de Bernat Desclot.
• Crònica de Ramon Muntaner.
• Crònica de Pere III.

10. Normativa Complementària: Resum, Apòstrof i Accents

Com fer un resum

Reduir el contingut d'un text conservant-ne el significat amb expressions pròpies. Ha de ser breu (menys del 20% del text inicial), objectiu, sintètic, coherent i cohesionat, evitant l'estil telegràfic o la primera persona.

L'apòstrof

Regles generals d'apostrofació:

• Masculí: L'article masculí singular s'apostrofa davant de mots començats per vocal, h muda i essa líquida (l'estudiant). No s'apostrofa davant de i o u consonàntiques (el iogurt).
• Femení: S'apostrofa davant de vocal i h muda (l'aigua). No s'apostrofa davant de i o u àtones (la universitat), mots com la una (hora), noms de lletra o essa líquida (la Scala).

Accentuació

• Agudes: S'accentuen si acaben en vocal, vocal + s, -en o -in.
• Planes: S'accentuen si no acaben en les terminacions anteriors.
• Esdrúixoles: S'accentuen sempre.

Accents diacrítics

S'utilitzen per distingir mots que s'escriuen igual però tenen significats i categories gramaticals diferents (exemples: bé/be, déu/deu, és/es, més/mes, món/mon, són/son, té/te, ús/us).