La modalització i la impersonalització en català: tipus, recursos i variació lingüística

La modalització

La modalització és el grau de subjectivitat d’un text.

Podem distingir tres tipus de modalització:

• Modalització deòntica: predomina la funció conativa.
  • Expressa un manament, ordre, consell o desig: reflexioneu, heu de considerar...
• Modalització epistèmica:
  • L’emissor expressa un grau de certesa o un gran coneixement del tema: és indubtable que, sense dubte...
• Modalització valorativa:
  • L’emissor manifesta la seua posició, actitud o opinió envers alguna cosa o algú.

Recursos modalitzadors

• Els substantius i adjectius valoratius: llàstima, lamentable...
• Verbs valoratius i verbs que expressen sentiments: merèixer, desitjar...
• Les perífrasis verbals d’obligació i probabilitat: ha de reflectir, deu haver pensat...
• Els adverbis i complements de manera: meravellosament, difícilment...
• Les expressions quantitatives subjectives: massa, molts...
• Les fórmules expressives: mare meua!, ai!...
• Les crides al receptor: compte!, escolteu!
• Les interrogacions retòriques: Hem de consentir aquesta situació?
• La ironia: És que deus haver treballat massa...
  Es tracta d’una afirmació que contradiu les expectatives del receptor, de manera que aquest entén justament el missatge contrari. Hi ha un desdoblament de la veu: el que diem i el que comuniquem.
• Canvis de registre, de varietat o de llengua amb intenció subjectiva: L’actuació d’aquells “segurates”...

La impersonalització

Fem servir expressions impersonals quan ens referim a accions sense subjecte o amb un subjecte desconegut, o del qual es vol amagar la identitat.

És un procediment que evita al text la presència de l’emissor.

Recursos impersonalitzadors

• Impersonals reflexes: es diu, s’observa...
• Frases amb subjecte molt general: la gent, tothom, hom, ningú, algú...
• Verbs impersonals típics: haver-hi, caldre, ocórrer, semblar...
• Verb en plural sense subjecte concret: diuen, comenten, fan...
• Construccions d’infinitiu inicial: pensar això és..., criticar el fet...
• Frases passives sense agent: la notícia ha estat seguida amb expectació...

La impersonalització és molt freqüent en l’àmbit acadèmic, on l’objectiu de l’emissor és la transmissió objectiva d’informació. L’emissor s’oculta rere construccions impersonals, o fa servir la veu passiva, trets característics dels discursos objectius, no modalitzats.

A.2. Variació lingüística (p. 57)

Les persones no fan servir la llengua d’una forma homogènia: la llengua varia depenent de diversos factors.

La parla identifica l’emissor i presenta unes característiques segons:

• El moment històric en què viu: varietats diacròniques
  • La llengua del s. XIII
  • La llengua dels joves
  • La llengua dels avis
• El lloc geogràfic en què es comunica: varietats diatòpiques
  • Varietat occidental
  • Varietat oriental
  • El valencià apitxat
• El nivell cultural del seu entorn: varietats diastràtiques
  • La llengua del carrer
  • L’argot dels presidiaris
  • La llengua dels grups socials o socioprofessionals

La parla s’adequa al context comunicatiu (a l’àmbit d’ús i al receptor del missatge): varietats diafàsiques, funcionals o registres.

• Col·loquial: àmbits informals
  • Vulgar
• Formal: àmbit acadèmic, jurídic i administratiu
  • Juridicoadministratiu
  • Cientificotècnic
• Literari: àmbit literari
• Estàndard: àmbit periodístic, publicitari i acadèmic

a) La variació diacrònica (p. 58)

És la variació o evolució d’una llengua a través del temps.

• En individus de generacions distintes: varietats generacionals
• Amb el pas dels segles

Es produeix a causa de múltiples factors:

• La llei d’economia
• L’aparició de nous conceptes
• La influència del substrat, de l’adstrat o del superstrat lingüístic

En el lèxic es fa evident en:

• Els neologismes
• Els arcaismes: algunes paraules poden ser considerades arcaismes en una varietat geogràfica concreta i en altres no.
  • “Enguany” és considerat un arcaisme en general, però en valencià és una paraula habitual.

b) La variació diatòpica (p. 87-90)

És el canvi lingüístic en l’espai, a través de les zones geogràfiques en què es parla una llengua.

Per referir-se a les varietats geogràfiques d’una llengua s’utilitzen els termes:

• Bloc: oriental i occidental
• Dialecte: nord-occidental, valencià, rossellonés, central, balear, alguerés
• Subdialecte: tortosí, apitxat, barceloní, mallorquí...
• Parlar: per designar la parla d’una comarca, d’un poble...

Els lingüistes han usat el criteri fonètic per classificar la variació diatòpica de la llengua: la pronúncia diferent de les vocals àtones caracteritza els dos blocs dialectals de la llengua catalana, l’occidental i l’oriental.

• Els parlars occidentals pronuncien cinc vocals àtones distintes.
• Els orientals neutralitzen la /a/ i /e/ en /ə/, i la /o/ i /u/ àtones en /u/.
• Tres vocals en síl·laba àtona: /i/, /ə/, /u/.

Les isoglosses són línies imaginàries que marquen l’abast d’una característica lingüística.

La majoria de les característiques dialectals que identifiquen les varietats dialectals no es veuen reflectides en la llengua escrita normativament.

També existeixen característiques que es distribueixen de manera irregular per tot el territori.

NOTA: Veure fotocòpia de dialectes del català i principals característiques que diferencien el bloc oriental i l’occidental.

c) La variació diastràtica (p. 123)

La variació lingüística diastràtica apareix en les formes expressives típiques de l’emissor, depenent de:

• El grup social a què pertany o amb què es relaciona l’emissor
• El nivell cultural
• L’activitat laboral que realitza

Aquestes formes expressives són perceptibles en els diferents argots:

• Paraules i frases que caracteritzen un determinat grup social, cultural o laboral
• Argot dels policies, metges, delinqüents, adolescents, professors...

En els textos literaris trobem les varietats diastràtiques per caracteritzar els personatges.

d) La variació diafàsica (p. 123-124)

Els registres o varietats diafàsiques són les diferents maneres d’usar la llengua segons la situació comunicativa.

Adoptarem un registre diferent d’expressar-nos segons parlem amb els amics o amb la família, si exposem en una aula o escrivim uns documents, si redactem un treball acadèmic o fem un poema.

A diferència de la variació diacrònica, diatòpica i diastràtica, en la variació diafàsica el discurs de l’emissor s’adapta al receptor i a l’àmbit d’ús lingüístic en què aquest se situa.

Les principals varietats diafàsiques, funcionals o registres són:

• Registres formals: juridicoadministratiu i cientificotècnic
  • Àmbits administratiu, jurídic i acadèmic
  • En l’àmbit acadèmic trobem diferents nivells de formalitat:
    • Nivell científic: abundància de tecnicismes i formalitzacions
    • Nivell didàctic: formalitat mitjana, amb esquemes gràfics i il·lustracions que completen la informació
    • Nivell divulgatiu: grau de formalitat baix, adreçat a un públic amb formació general
• Registre literari:
  • Grau de formalitat variable
  • Diversos nivells d’elaboració; el vers sol concentrar un nombre major d’aspectes formals
• Registre col·loquial:
  • Àmbits d’ús privat o interpersonal
  • Grau de formalitat menor
  • Usos quotidians i informals, sovint orals
  • Es permeten lleugeres alteracions de la norma de correcció lingüística
  • Empra frases fetes i localismes
• Registre estàndard:
  • Àmbits periodístic, publicitari i acadèmic
  • L’estàndard és la varietat comuna de la llengua, desenvolupada mitjançant l’ús i compartida per una comunitat lingüística.
    • Segons Isidor Marí és una varietat supradialectal, perquè l’emprem per allunyar-nos dels condicionaments historicosocials i geogràfics.
  • És comuna perquè té la funció d’aproximar els parlants de varietats allunyades geogràficament, i els parlants de varietats diastràtiques distintes
  • Tendeix a desprendre’s dels localismes, argots o tecnicismes
  • Fem servir l’estàndard quan parlem o escrivim per a tots
  • L’estàndard és una varietat dinàmica, en formació constant, que s’enriqueix amb l’intercanvi lingüístic entre els parlants
  • En la formació de l’estàndard intervenen factors externs com:
    • El model de llengua emprat pels grups amb més pes demogràfic o poder social
    • Els mitjans de comunicació, que fan que els usos lingüístics que s’hi empren es generalitzen amb rapidesa
  • La llengua literària ha influït de forma molt important en l’estàndard, si bé aquest té una funció més pràctica i prescindeix dels elements estètics que caracteritzen el discurs literari.
    • Cal no confondre l’estàndard amb la llengua literària ni amb la llengua escrita.
    • Hi ha un estàndard escrit i un estàndard oral.