Normativització del català: Pompeu Fabra, l'IEC i la Renaixença

Normativització

Al llarg de tot el segle XIX, el català es va veure envoltat d'una polèmica que, lluny de reforçar la recuperació lingüística, emfatitzava un problema i endarreria la finalitat de la Renaixença. La llengua al segle XIX no tenia una normativització única per a tots els parlants.

Els intel·lectuals sabien que calia cercar-ne una que servís per a depurar el lèxic i l'ortografia i així tenir un instrument adequat per a la creació literària. Això va provocar una polèmica al voltant del model de llengua amb què calia basar-se per crear-ne les normes lingüístiques: el català "acadèmic" o el català "que ara es parla". Els primers volien fixar les normes a partir de l'estudi dels clàssics catalans medievals, i els segons pretenien acostar les normes del llenguatge a esquemes populistes sense cap intenció de normalització.

Més endavant, a través de L'Avenç, Pompeu Fabra va impulsar una reforma ortogràfica que cercava fer de la llengua un vehicle apte per a totes les necessitats comunicatives.

La consolidació institucional amb el Noucentisme

Uns anys més tard, els noucentistes van trobar una situació privilegiada on les institucions catalanes van començar a invertir diners i esforços. Es va aconseguir:

• Normativitzar la llengua.
• Crear una infraestructura cultural dependent de les institucions governades per la Lliga Regionalista.
• Instaurar el funcionament de la Mancomunitat de Catalunya.
• Establir l'ús oficial del català en totes les institucions culturals, acadèmiques i administratives.

A més, es van crear el Congrés Internacional de la Llengua Catalana i l'IEC (Institut d'Estudis Catalans).

Diccionaris i obres de referència

Antoni Maria Alcover va ser un dels impulsors del diccionari en llengua catalana amb la creació del Diccionari Català-Valencià-Balear, amb l'ajuda de Francesc de Borja Moll.

L'IEC va demanar a Pompeu Fabra la tasca de normativització de la llengua. Per això, es va envoltar d'un grup de col·laboradors per elaborar les Normes Ortogràfiques, el Diccionari Ortogràfic, la Gramàtica Catalana i el Diccionari General de la Llengua Catalana, amb els quals es completava aquesta normativització.

La difusió durant el franquisme

Finalment, durant els anys seixanta, davant la situació on la normalització era impossible, calia continuar la tasca de difusió de les normes de Fabra per mantenir el coneixement d'un model de llengua unificat, correcte i modern per quan la situació fos més favorable per a l'ús públic de l'idioma. Hi van col·laborar Francesc de Borja Moll, Enric Valor, Joan Coromines i Manuel Sanchís Guarner.