Ramon Llull, Ausiàs Marc i la prosa medieval catalana: lengua, estil i historiografia
Ramon Llull i la creació de la llengua literària
Ramon Llull va fer la contribució més important a la creació de la llengua literària. Llull tenia una clara consciència lingüística i va escriure en català, en àrab i en llatí. Aquesta diversitat de gèneres que conreà, amb els problemes d'expressió que plantejava, és un altre dels factors que contribueixen a la magnitud de la seva aportació lingüística.
El caràcter autoreflexiu i innovador del seu llenguatge, la recerca de la bellesa de l'estil, fonamentada en la convicció que la veritat de les idees demana la bellesa de l'expressió, i l'afany proselitista són a l'origen de l'actitud teòrica i pràctica de Llull envers la llengua. Llull és conscient de la limitació del llenguatge per a expressar el pensament, sobretot el pensament sublim. Malgrat aquesta convicció, Llull no desistirà de superar «la discòrdia de paraula e enteniment», cercant el mot just i precís, creant-lo si cal, i cercant l'art d'una dicció sàvia i ordenada.
Característiques lingüístiques
- Fonètica: La llengua de Llull presenta un vocalisme evolucionat, pròxim en alguns aspectes a la llengua actual, com la confusió entre a i e àtones.
- Formes gramaticals: En els plurals dels substantius llatins en -ines predominen les formes amb -n- etimològica.
- Sintaxi: Abundància d'oracions compostes, de la coordinació, de les oracions de relatiu i de tota mena de nexes.
- Lèxic: El lèxic de Llull consta d'unes set mil paraules: el 72% és de derivació popular, el 18% llatinismes, el 1,1% provençalismes, el 2% noms propis i el 7% lul·lismes. L'abundància de llatinismes i lul·lismes respon a les necessitats expressives a què el seu pensament especulatiu va sotmetre la llengua vulgar.
Ausiàs Marc i el desvinculament de la influència occitana
Andreu Febrer, Gilabert de Pròixita i Jordi de Sant Jordi van dur el llenguatge cap a un progressiu desvinculament de la influència occitana. Aquesta tendència havia de culminar amb Ausiàs Marc, el lèxic del qual conté arcaismes, cultismes, neologismes creats per ell i expressions populars.
La novel·la cavalleresca
En prosa, l'aportació més interessant és en el terreny de la narrativa de ficció: el Tirant lo Blanc i el Curial e Güelfa. En el Tirant coexisteixen dos estils:
- a) un estil elevat, solemne i culte;
- b) un estil popular, col·loquial, jocós i pintoresc, que utilitza la ironia, els refranys i els jocs de paraules.
Les grans cròniques
Quatre grans cròniques —la de Jaume I o Llibre dels feits, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós— constitueixen sengles monuments de la historiografia medieval i són bàsiques per a l'afaiçonament de la prosa catalana. Les tres primeres han estat vistes com a exemples de prosificacions de les antigues cançons de gesta catalanes: l'únic vestigi d'aquelles composicions originàriament orals estaria en aquests fragments prosificats, és a dir, en aquelles redaccions en prosa d'un text original en vers.
1) El Llibre dels feits (1274?)
Segurament és producte mixt de la cancelleria reial i de la intervenció directa del rei, cosa que es reflecteix en la juxtaposició de dos registres, un de més curialesc i un de més popular, i en la coexistència de l'estil indirecte i l'estil directe, amb parlaments solemnes i diàlegs vius, amb l'alternança de llengües.
2) La Crònica de Bernat Desclot (1288)
A diferència de l'anterior, es caracteritza pel seu to curialesc i objectiu, ben allunyat de l'estil directe i de l'expressió personal. Convé destacar-hi l'ús d'altres llengües quan parlen personatges no catalans.
3) La Crònica de Ramon Muntaner
Tot i que, dins la tradició unificadora de la cancelleria reial, la llengua d'aquesta crònica excel·leix per la seva riquesa estilística i capacitat d'expressió personal, són pròpies de l'estil de Muntaner les repeticions de mots i estructures sintàctiques, les adjectivacions formulars i reiteratives, l'abundància d'inversions i d'expressions hiperbòliques. Tot plegat contribueix a crear la impressió d'un estil popular i espontani. Cal remarcar la voluntat de l'escriptor d'acostar-se als oïdors o lectors de la seva obra, palesa en un estil viu, en l'ús d'expressions populars i en la presència de recursos narratius i joglaresc.
4) La Crònica de Pere el Cerimoniós
Reflecteix la consciència del prestigi de la reialesa catalana i la voluntat de perpetuar-lo i enaltir-lo mitjançant la redacció dels fets reials. L'expressió lingüística hi és més controlada, més articulada, i les figures retòriques més abundoses, donant lloc a un estil afectat, però també més feixuc. Fou redactada, sota el control directe del monarca, en plural majestàtic. La seva prosa manca del caràcter viu i popular de les anteriors i, en certs moments, quan adquireix la forma de dietari, manté sempre un to estilístic elevat. Com en les altres cròniques, alguns personatges parlen, segons la seva procedència, en altres llengües que la catalana: la provençal, l'aragonesa i la castellana.