Anàlisi del poema "És quan dormo que hi veig clar" de J.V. Foix

Resumen

Aquest document analitza el poema "És quan dormo que hi veig clar" de J.V. Foix, un exemple de surrealisme. Explica la seva estructura, de tres estrofes de deu decasíl·labs amb una tornada, i les imatges oníriques de cada estrofa, com les de l'aigua, el mar i el món rural. També proposa una interpretació política: la irracionalitat com a refugi després de la derrota de la guerra.

Puntos clave

El poema és surrealista: defensa que la realitat més profunda és l'inconscient, al qual s'accedeix pels somnis.
El poema té tres estrofes de deu decasíl·labs i una tornada que repeteix els dos primers versos de cada estrofa.
La rima de cada estrofa segueix el patró A B A B A B B A A B.
Les imatges oníriques evoquen colors i formes, sobretot relacionades amb l'aigua, el mar i el món rural.
La primera estrofa rebutja la racionalitat; la segona té imatges amb simbolisme eròtic.
La tercera estrofa parla de la bogeria, causada per la metzina, que permet veure-hi clar quan es dorm.
La interpretació política veu el poema com un refugi davant la humiliació de la derrota en la guerra.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

"És quan dormo que hi veig clar" és un poema de J.V. Foix datat al 1939, tot just acabada la Guerra Civil Espanyola, però publicat l'any 1953 al seu llibre de poemes "On he deixat les claus...". És un exemple de literatura totalment surrealista. El surrealisme defensa que darrere de la superfície hi ha una realitat secreta molt més fonda i genuïna que l'externa, perquè respon de debò als nostres impulsos autèntics. Aquesta realitat és l'inconscient. A més, el surrealisme també destaca el valor significatiu dels somnis, perquè són una porta d'entrada a l'inconscient, és a dir, a la veritat de les coses. Ja en el títol del poema se'ns parla de "veure-hi clar", que tracta d'aquesta entrada cap a la veritat, mitjançant la irracionalitat: "el son". Per tant, ja se'ns fa referència a aquest valor significatiu dels somnis.

Estructura del poema

Pel que fa a l'estructura del poema, conté una tornada que repeteix els dos versos inicials de cada estrofa. Està organitzat en tres estrofes de deu versos cadascuna. Tots aquests versos són decasíl·labs i la rima de cada estrofa té la forma següent: A B A B A B B A A B (x3)

Anàlisi de les estrofes

És un poema que consta d'imatges oníriques, aquelles que provenen dels somnis. Provoquen un efecte plàstic, ja que evoquen colors i formes. Ja des de la primera estrofa, observem un comportament que s'allunya de tot allò racional, quan el poeta ens parla que "ballarà sol". És un "jo líric" que es desmarca dels patrons de conducta convencional. També observem moltes imatges relacionades amb l'aigua i el mar, per tant, un escenari costaner. A més, es realitzen comparacions d'elements que tenen alguna cosa en comú, com la forma o el color; ens parla d'un casalot de pirata i d'un ample gira-sol. Podem entendre que aquests dos elements del paisatge costaner tenen en comú el color groguenc. Arribem a la conclusió que en aquesta primera estrofa l'autor ens mostra un rebuig de la racionalitat com a mitjà per percebre la realitat, mitjançant la irracionalitat.

A la segona estrofa, observem un jo poètic amb un comportament més extravagant: l'autor es veu geperut en el reflex del basalt. L'estrofa presenta un decorat rural, amb elements típics del camp. Ens endinsem pels espais interiors on no hi ha lleis socials, on no hi ha moralitat, per tant, hi és permès l'exteriorització dels impulsos sexuals, una mostra de sexualitat infractora. En definitiva, en tota aquesta estrofa se'ns ha interpretat un seguit d'imatges oníriques amb simbolisme eròtic.

Finalment, a la tercera estrofa apareixen elements de les iconografies que han aparegut en les estrofes anteriors, és a dir, imatges relacionades amb el món rural i amb el mar. Predominen verbs d'estats duratius, com són els verbs viure o ser. L'autor rebutja tot allò de caire racional, fent referència a la bogeria, que li permet veure-hi clar quan dorm. Aquesta bogeria té una causant, la metzina, un tipus de verí. Tot i que aquest verí es considera amb una connotació negativa, l'autor li dona un caire positiu, gràcies als resultats que li provoca després d'haver-lo provat. A l'estrofa també s'observen elements amb connotació sexual, com són, per exemple, la petxina, la lluna, la font o el jaç.

Interpretació política

Al final del poema, ens adonem que també podem realitzar una interpretació política i no surrealista. Podem interpretar com el poeta, davant la humiliació que pateix el país a causa de la victòria del feixisme en la guerra, decideix amagar-se darrere d'aquests comportaments irracionals, com la bogeria, per poder sobreviure. Es tracta d'uns estats de destrucció a causa del sentiment de derrota. Només d'aquesta manera, l'autor es sent capaç de guanyar ("planto bandera") i de matar el feixisme ("monstre que no dic"). És la única solució que li queda per tal d'imposar-se davant d'aquesta humiliació i derrota que pateix.

Preguntas frecuentes

Quina estructura té el poema?

Té tres estrofes de deu decasíl·labs cadascuna, amb una tornada que repeteix els dos versos inicials de cada estrofa. La rima de cada estrofa és A B A B A B B A A B.

Què defensa el surrealisme segons el text?

Defensa que darrere de la superfície hi ha una realitat secreta més fonda i genuïna, que és l'inconscient. Els somnis són una porta d'entrada a aquesta realitat.

Quina és la interpretació política del poema?

El poeta, davant la humiliació de la derrota en la guerra, s'amaga darrere de comportaments irracionals, com la bogeria, per sobreviure. Així es sent capaç de guanyar ("planto bandera") i de matar el feixisme ("monstre que no dic").