Anàlisi de «Sol, i de dol» — J. V. Foix (sonet)

Sol i de dol i amb Vetusta Gonella (J. V. Foix)

Sol, i de dol reflecteix un protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L'autor, vestit d'una manera antiga, se sent perdut i sol, però de seguida reconeix paisatges de fa mil anys; ja res no li és estrany i retroba els indrets on passejava.

L'espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari, on el protagonista se sent perdut pels elements de la natura.

El gènere literari és la poesia: és un text amb un únic protagonista. El punt de vista és subjectiu.

Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres són quartets (quatre versos) i les dues últimes, tercets (tres versos).

La primera estrofa ens mostra el protagonista solitari, vestit d'una manera vulgar en prats desconeguts. Cal destacar que Sol, i de dol no vol dir «vestit de dol», sinó «trist, dolorós». A la segona estrofa el protagonista es pregunta a si mateix on es troba, i això li provoca un estat d'ansietat.

Seguidament, en el paratge següent, reconeix el paisatge de fa mil anys que ja no li és estrany. Finalment, l'últim paràgraf ens explica un sentiment passiu i dissolt en una immensitat de llocs i moments, que pot ser bo o, al mateix temps, dolent.

Observacions sobre mètrica i rima

La rima és consonant i l'estructura mètrica és: 10A, 10B, 10A, 10B / 10A, 10B, 10A, 10B / 10C, 10D, 10D / 10C, 10D, 10D. És art major.

En el poema hi ha dues interrogacions retòriques en el segon quartet. Fragment (amb correccions ortogràfiques i de puntuació):

On sóc? Per quina terra vella — per quin cel mort — o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella Dastre ignorat madreç passos retuts?

També hi ha una anàfora (repetició de la conjunció i) en els versos quart i cinquè i en els versos novè i desè. A les tres primeres estrofes hi ha una al·literació: es repeteix freqüentment el so /s/.

Recursos retòrics i figures

• Anàfora: repetició de i en diversos versos.
• Al·literació: freqüent repetició del so /s/ a les primeres estrofes.
• Encavalcament: en els versos 7–8, 9–10 i 12–13.
• Antítesi: als versos tretze i catorze (per exemple, «Déu» i «diable»).
• Contradicció aparent: al vers desè («l'estrany no és estrany»), que indica com d'abord el lloc és desconegut i després esdevé familiar.

Comentari del vers «És quan dormo que hi veig més clar»

«És quan dormo que hi veig més clar» és un vers de tall surrealista amb mètrica popular (7 síl·labes). Hi apareixen al·literacions i fórmules d'eco popular en exemples com «és un ample gira-sol», «és quan plou que ballo sol...». També trobem imatges breus i suggeridores: «és quan ric que em veig gepic» (s'ha respectat la forma original tot corregint accents i puntuació).

En conjunt, l'anàlisi destaca la vivència subjectiva del jo poètic, els recursos formals que reforcen la sensació d'irrealitat i memòria, i la combinació d'elements populars i barrocs en l'expressió del paisatge interior.