La Cultura i Literatura Catalana dels Anys 60 i 70

La Represa Cultural Catalana dels Anys 60

1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas a la dècada següent amb canvis socioculturals. En el panorama cultural i literari català es va produir el relleu generacional i es va passar a actituds més enfrontades amb la dictadura. A partir del 1960 dominen el panorama de novetats literàries autors que, quan eren molt joves, abans de la guerra, ja publicaven: Salvador Espriu, Pere Calders. I destaquen altres que eren adolescents en el moment del conflicte bèl·lic: Fuster, Blai Bonet. Al final de la dècada i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un impacte en el món literari: Baltasar Porcel i Terenci Moix.

La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional que va experimentar, cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana. Aquestes condicions favorables van permetre l’aparició d’editorials (Edicions 62 i Proa, que va reprendre l’antiga col·lecció Biblioteca a Tot Vent, creada per Puig i Ferreter abans del conflicte), revistes com Serra d’Or i iniciatives d’abast com la Gran Enciclopèdia Catalana (1965).

Entre el 1959 i el 1969 es van radicalitzar les posicions i van començar a fer-se consistents. La publicació, el 1962, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va donar lloc a una acció per a fer desaparèixer el provincianisme i normalitzar la realitat valenciana. L’objectiu de crear una infraestructura va ser assumit conscientment per un grup d’intel·lectuals i de promotors. Van aparèixer llibreries especialitzades en el llibre en català (Concre Llibres) i noves editorials (Tres i Quatre). Van arribar professors (Reglà, Giralt) que van influir i dirigir el treball intel·lectual dels joves amb més vocació.

La Poesia Catalana dels 50 als 70

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va donar orientació a poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Hi ha un entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb la literatura com un model de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És el realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci, i reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del s. XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. S’explica l’interès despertat per la Nova Cançó, moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.

En la dècada dels setanta es van produir uns fets que van marcar un tomb en la poesia. Es van començar a publicar les obres de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.