Poesia Catalana de Postguerra: Espriu i Martí i Pol

La Poesia de Postguerra

Hi podem observar tres grans tendències:

• La poesia de tradició simbolista, continuadora d'un estil ja conreat en el primer terç del segle, que té a Carles Riba com a màxim exponent.
• La poesia de tradició avantguardista, representada per Josep Palau i Fabré i Joan Brossa.
• La poesia de tradició realista, a partir de la dècada dels seixanta, acompanyada d'un compromís social o civil. Hi podem situar Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i el moviment de la Nova Cançó.

Salvador Espriu (1913-1985)

Ha conreat la narrativa, el teatre i la poesia. La seua producció poètica es desenvolupa després de la guerra, per les facilitats de publicació d'un gènere que es caracteritza per un hermetisme que facilitava passar la censura.

Cementiri de Sinera (1946) és el seu primer llibre de poesia, on evoca el món destruït per la guerra. Aquest llibre i els quatre següents formen l'anomenat cicle líric: Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). Però va ser La pell de brau (1960) el llibre que més ressò va aconseguir, ja que parla de la llibertat, la justícia i la tolerància. L'obra d'Espriu destaca per la capacitat d'assimilar l'herència mítica de la humanitat.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Nascut a Roda de Ter, alguns trets de la seua biografia són fonamentals per a entendre la seua obra:

• El lligam amb el seu poble, on ha viscut sempre.
• La seua condició obrera.
• La malaltia (esclerosi múltiple) que va contraure.
• El compromís com a poeta amb la seua classe i el seu país.

Amb els llibres de poemes El poble (1966) i La fàbrica, entra de ple en el corrent anomenat realisme històric, ja que presenta amb procediments realistes el món que ell coneix bé, descriu la duresa de la vida treballadora, i tracta les persones amb una gran humanitat i tendresa. Utilitza un llenguatge directe i assequible, ric en l'ús d'un lèxic replet de metàfores i d'imatges que permeten percebre el context social. Posteriorment, i com a conseqüència de la seua malaltia, la seua poesia s'interioritza i apareix la solitud i una certa presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps i Cinc esgrafiats a la mateixa paret. Posteriorment recupera l'optimisme que es reflectirà en: Estimada Marta. Els llibres que publica als anys noranta estan adreçats per una mirada crítica.