Literatura catalana: segles XVI al XVIII

Context històric: segles XVI-XVIII

Els canvis estètics que van marcar etapes en l'art i la literatura coincideixen, en els territoris de parla catalana, amb l'època anomenada Decadència:

• Desplaçament del comerç de la Mediterrània cap a l'Atlàntic pel descobriment d'Amèrica.
• Trasllat de les corts al centre peninsular. La noblesa es castellanitza i adopta la política centralista i uniformista de Carles I i Felip II.
• Derrota de les guerres de les Germanies (1519-1523) a València i Mallorca.
• Guerra dels Segadors (1640-1652): fragmentació del país i pèrdua de les comarques del nord de Catalunya, que van passar a França.
• Guerra de Successió (1705-1714) i Decret de Nova Planta (1716), que va anul·lar les institucions i les lleis catalanes, amb la desaparició del català com a llengua oficial.

La Decadència coincideix amb diferents corrents estètics i literaris: el Renaixement, el Barroc, la Il·lustració i el Neoclassicisme.

El Renaixement i la Contrareforma

El Renaixement (últim terç del segle XV - inicis de la segona meitat del segle XVI) marca una nova etapa històrica: l'Edat Moderna. Els valors estètics són propis del món clàssic: la valoració dels models grecollatins, la subjecció a normes i la recerca d'ideals com l'equilibri, la mesura i l'harmonia.

A l'últim terç del segle XV, el segon humanisme, representat per Erasme de Rotterdam, promou el retorn del llatí com a llengua culta universal. Aquest moviment va ser l'origen del luteranisme i el protestantisme. La reacció de l'Església catòlica va ser la Contrareforma, que va influenciar la corona espanyola, tancant-la a les noves idees socials i culturals.

A la literatura escrita als Països Catalans, la poesia intenta sintetitzar els elements de la tradició medieval amb els nous procedents d'Itàlia.

Poetes:

• Pere Serafí: autor de dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana.

Teatre:

• Joan Ferrandis d'Heredia: autor de l'obra bilingüe La Vesita.

Prosa:

• Cristòfor Despuig: autor de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, on elogia la seva ciutat natal.

El Barroc

El Barroc és l'estil dominant en l'art i la cultura europea del segle XVII. És conseqüència de la crisi dels valors renaixentistes i de la imposició de la Contrareforma. Els autors barrocs reaccionen davant el desengany polític, religiós i moral. En els textos literaris, apareixen sovint l'amor, el somni o la mort.

Temes propis del Barroc:

• La consideració de l'existència com a contradicció i lluita constant.
• La desaparició de l'ordre i la imposició del caos.
• La brevetat de la vida i l'obsessió pel pas del temps.

Estil:

El Barroc trenca l'equilibri clàssic en l'obra artística. Destaca el contrast entre vida i mort, o conceptes abstractes com llum i ombra. Es distingeixen dos nivells:

1. Realista: caricatura a través dels jocs de paraules i figures retòriques com el contrast.
2. Idealista: recerca de la bellesa absoluta a través de metàfores i recursos fònics i retòrics.

Autors destacats:

• Francesc Vicenç Garcia (Tortosa, 1582), sobrenomenat el Rector de Vallfogona: autor d'una extensa obra poètica (sonets, dècimes i romanços) recollida a L'harmonia del Parnàs. Tracta temes com la mort, el desengany, el pas del temps i la soledat, amb un estil culterà, greu i seriós. També va conrear la poesia burlesca i obscena.
• Francesc Fontanella (Barcelona, 1610-1680): conrea una temàtica amorosa seguint el model renaixentista de Garcilaso de la Vega, però amb tècniques barroques. Va escriure teatre: Amor, fermesa i porfia (tragicomèdia).

La Il·lustració

La Il·lustració, nascuda del racionalisme burgès, va ser un moviment fonamentalment ideològic que va sorgir a Anglaterra i França al segle XVII. Els il·lustrats atacaren el dogmatisme i l'obscurantisme barrocs, i van difondre l'ús de la raó. Els descobriments tècnics i científics van ser les bases per al món modern. La Il·lustració va acabar amb la Revolució Francesa (1789).

El Neoclassicisme

A la França de Lluís XIV, sorgeix el Neoclassicisme, un retorn als principis estètics clàssics: imitació dels models grecollatins, recerca de la bellesa i el bon gust, i organització dels materials. Va aparèixer tardanament a les terres catalanes.

Gèneres literaris:

1. Poesia: amb finalitat didàctica i satírica, imitava les formes i els temes clàssics. Autors: Joan Ramis, Antoni Febrer i Cardona.
2. Teatre: la tradició popular del segle XVIII va conviure amb el teatre barroc i neoclàssic. Es van adaptar obres al català de Racine o Voltaire.
3. Prosa: destaca Calaix de sastre, de Rafael Amat, una crònica de la vida a Barcelona al segle XVIII, escrita en un estil col·loquial amb castellanismes.

Literatura popular

La literatura popular és el conjunt de textos compostos oralment i destinats a un públic oient. Era l'única literatura que consumien els estaments humils. Es conserven textos des del segle XII.

1. Peces teatrals (segles XIV-XIX): de tema religiós, van néixer a partir de les celebracions litúrgiques de Nadal i Pasqua. Els sainets eren peces dramàtiques breus, escrites en vers o en prosa, que complementaven una obra en l'intermedi i descrivien els costums de les classes humils.
2. Poesia (segle XVI): transmesa oralment en molts estils. Destaquen:

• Goigs: cants dedicats a sants o marededéus venerats a les parròquies. S'acompanyaven de melodies per facilitar-ne el record.
• Cançons de pandero.
• Corrandes: composicions de quatre versos heptasíl·labs de temes diversos.
• Romanços: composicions en versos heptasíl·labs, molt utilitzades des del segle XV. Es transmetien oralment. Maria Aguiló i Milà i Fontanals els van recollir per escrit al segle XIX. Tenen una triple arrel: francesa, provençal, castellana i catalana. Sovint es dedicaven a bandolers, com El comte Arnau, un diàleg entre el comte i la seva dona.

Les rondalles i llegendes van ser recollides per escrit i utilitzades per escriptors cultes.