Descartes: mètode, dubte i existència de Déu

Segle XVII: Potències Ordenada i Absoluta de Déu

El coneixement mai és definitiu. Es produeix un gir epistemològic, on les qüestions de coneixement prenen rellevància. La raó és universal, tots som iguals, però en fem diferents usos, per això necessitem un mètode. El coneixement es concep com un tot; la raó és universal i, per tant, susceptible d'aplicació universal.

Les Quatre Regles del Mètode Cartesià

1. Evidència: Acceptar només allò que es presenta amb claredat i distinció a la ment.
2. Anàlisi: Dividir les dificultats en tantes parts com sigui possible per a una millor resolució.
3. Síntesi: Ordenar els pensaments, començant pels més simples i ascendint gradualment cap als més complexos.
4. Enumeració: Fer revisions completes per assegurar-se que no s'ha omès res.

Regla 2: No es pot posar en dubte el criteri de veritat, que és la certesa subjectiva. L'ordre pot ser analític (cartesià) o sintètic. Conèixer ja no és buscar semblances, sinó distincions.

Meditació 1: El Dubte Metòdic

L'objectiu és trobar fonaments sòlids i indubtables. Els sentits no són fiables. Les ciències empiristes poden ser veritables, però les ciències formals són indubtables. Hi ha coses que són impensables. L'evidència només és vàlida en el moment en què la tenim; només el record la pot falsejar. La veritat pot ser canviant per la voluntat.

Meditació 2: "Cogito, Ergo Sum" i el Dualisme

La vida és el resultat de la manera com està disposat el cos, com s'organitza la matèria (mecanicisme). La ment és completament diferent del cos. La primera veritat és "jo penso, per tant, existeixo" ("cogito, ergo sum"), que resisteix qualsevol dubte d'existència. L'existència d'un cos no em permet sortir del subjecte pensant (influència de l'empirisme). Hi ha un dualisme epistemològic entre la primera i la tercera persona. En un primer moment, tots som empiristes; Descartes fa el canvi. La res extensa és allò que roman després del canvi.

Meditació 3: Les Idees i l'Existència de Déu

Les idees són pensaments que concebem amb correspondència extramental. Hi ha idees innates, adventícies i fictícies. Cal distingir entre la cosa i la idea de la cosa. L'infinit és necessari per al finit: el coneixement va de més a menys. Només si Déu existeix, s'explica que tinguem la idea de Déu. Arnold planteja la circularitat de Descartes: vol validar l'evidència a través d'un argument que, en el millor dels casos, és evident. Descartes contesta que l'evidència només trontolla en el record; si no està present, no hi ha circularitat. Hi ha una lògica ascensional, com en Plató, de l'infinit al finit.

Meditació 4: Déu com a Garant de la Veritat

Déu existeix i no és un esperit maligne; per tant, les ciències formals són impecables. Només enganya qui no pot aconseguir el que busca, i això no pot ser Déu. Els errors possibles seran nostres, a causa de la desproporció entre la voluntat (infinita) i el coneixement (finit). Sant Agustí ja defensava Déu.

Meditació 5: L'Essència de les Coses Materials

L'essència de les coses materials és l'extensió. Hi ha cientificitat quan podem expressar en termes matemàtics allò que estudiem. El cartesianisme implica una reducció a la matèria de la geometria, que és la base de la ciència moderna. Kant critica l'argument ontològic dient que l'existència no és una propietat, mentre que Descartes afirma que sí.

Meditació 6: L'Existència dels Cossos i la Glàndula Pineal

Els cossos existeixen; les idees són representacions d'una cosa exterior. Tenim una tendència natural a pensar que si tenim la idea d'alguna cosa, aquesta cosa existeix. Si Déu existeix i, per tant, no ens enganya, això serà així. La relació entre el cos i la ment es produeix a través de la glàndula pineal (error). En l'ordre corporal no hi ha solucions impecables.

Moral Cartesiana

Màximes:

1. Obeir les lleis i els costums del meu país.
2. Ser ferm i decidit en les meves accions.
3. Buscar l'error en mi i no en la fortuna (immanència).

La virtut consisteix a conservar la meva llibertat.

Leibniz i la Identitat dels Indiscernibles

Un predicat diferent modifica tot el paquet; per tant, no hi ha mai en la natura dues substàncies idèntiques. El leibnizianisme reconeix la singularitat. "Si estiguessis al meu lloc...". Les substàncies són actives; com que estan harmonitzades, poden semblar passives. Les mònades són actives i preharmonitzades. No hi ha mònada sense cos; la percepció és del cos. Déu és el coordinador de les substàncies. La veritat és la inclusió del predicat dins del subjecte.