Filosofia de Plató i Aristòtil: Teories Clau i Comparativa

Plató

Teoria de la Realitat

La seva teoria de la realitat es basa en les idees. Les idees són realitats immaterials captades per la raó o intel·ligència. Són inalterables, eternes i simples. Són úniques i existeixen per si mateixes. Es troben ordenades o jerarquitzades en el món intel·ligible. Però hi trobem dues realitats separades:

• Idees (formes, arquetips): Món intel·ligible, úniques, immutables, perfectes, objectives, ordenades, models.
• Coses (objectes sensibles): Món sensible, múltiples, plurals, mutables, còpies imperfectes de les idees, ordenades segons les idees, subjectives.

Les idees i les coses es relacionen per:

• Participació: Les coses adquireixen la imatge de les idees i en formen part. No són autèntiques realitats.
• Imitació: Les coses imiten les idees, són còpies imperfectes.

El Món Sensible

El món sensible canvia contínuament i es percep pels sentits. És un món aparent que no és real, una còpia imperfecta de les idees.

El Món Intel·ligible

El món intel·ligible no canvia. És on es troben les idees dels objectes i éssers del món sensible, les idees ètiques i la Idea del Bé en si mateixa. Està jerarquitzat o ordenat en funció de les Idees de Bellesa, Justícia i el Bé. És un món perfecte i extramental.

Teoria del Coneixement

El Símil de la Línia

Segons Plató, hi ha dos graus de coneixement: la doxa (opinió) i l’episteme (ciència); i dins de cadascun d'aquests hi ha dos graus més.

Doxa (Opinió)

La doxa es refereix als objectes sensibles i al coneixement sensible, particular, subjectiu i no científic:

• Eikasia: Imaginació, sensacions, imatges, icones, ombres, reflexos de les coses sensibles.
• Pistis: Creença, opinió que es basa en l'observació sensible dels objectes materials.

L'enteniment és la facultat racional que s'encarrega de captar i actualitzar l'essència o forma. Hi ha dos tipus:

• Enteniment Passiu: Coneixement més abstracte amb el qual ens fem una idea dels objectes i els processos necessaris per elaborar-los.
• Enteniment Actiu: Permet conèixer les causes, com són les coses, i accedir a la ciència. És un saber vertader, universal i necessari. S'aconsegueix pel mètode deductiu i permet comprendre la realitat.

Això ens proporciona el coneixement intel·lectual, propi de l'ésser humà. La raó ens permet captar l'essència o forma dels objectes sensibles i necessita els sentits. És el que ens diferencia dels altres éssers vius.

Episteme (Ciència)

L'episteme es refereix a les idees, la ciència, el coneixement racional, objectiu, universal i necessari:

• Dianoia: Coneixement discursiu, propi de les matemàtiques, mètode hipotètic.
• Noesis: Coneixement intuïtiu, dialèctic, pensament pur, visió directa de les idees i del Bé.

Plató distingeix el coneixement sensible de l'intel·ligible. El sensible té com a objecte el món sensible que canvia i rep el nom de doxa. L'intel·lectual té com a objecte el món intel·ligible i constitueix la vertadera realitat.

Segons Plató, podem accedir al coneixement del món intel·ligible mitjançant tres formes:

1. Dialèctica: És un procés mental de comprensió de la realitat que consisteix a trobar el lloc que ocupa cada idea en l'ordre jeràrquic per ascendir fins a la Idea del Bé. Serveix per arribar a l'essència de les coses (idees) utilitzant la intel·ligència (raó).
2. Reminiscència: L'ànima ha estat en el món de les idees i pot recordar-lo. L'ànima existia abans que nosaltres existíssim; per tant, hem conegut abans allò que després arribarem a saber. L'ànima és un recipient de la memòria.
3. Amor: L'ésser humà desitja trobar el coneixement i ascendir fins a la Idea de Bellesa. L'ànima l'ajuda en aquesta ascensió, empenyent-lo cap al coneixement de les Idees del Bé i la Bellesa.

Teoria Antropològica

L'ésser humà està format per l'ànima i el cos. L'ànima (psique) és el principi de la vida del cos, l'element oposat al cos. És simple, immortal, intel·ligible i uniforme.

El cos pertany al món sensible i és mortal, multiforme i irracional.

L'ànima pot ser arrossegada pel cos que l'atreu amb els seus desitjos, però l'ànima no es deixa persuadir per l'engany dels sentits.

L'ànima pot alliberar-se del cos, escapant de l'esclavitud i les seves passions, dedicant-se a la filosofia i observant allò que és cert, diví i inqüestionable (transmigració de l'ànima).

L'ànima és el centre i es divideix en tres forces o parts:

1. Part Racional: Ens diferencia dels animals i suposa l'element més elevat, s'assembla al que és diví i immortal. La seva missió és conduir les altres dues parts de l'ànima. Les seves virtuts són la saviesa i la prudència. Aquesta part de l'ànima és la que entén.
2. Part Irascible: Es troba en el pit i està emparentada amb la moral perquè és una font de passions nobles. La seva virtut és la fortalesa. És l'ànima que vol i expressa voluntat (ànim, esforç, desig, impuls).
3. Part Concupiscible: Té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina passions baixes. La seva virtut és la temperància davant dels excessos.

Teoria Ètica i Política

L'ètica és un saber pràctic que intenta determinar com es comporta l'ésser humà tant en la vida privada com en la pública per aconseguir la felicitat.

La felicitat es troba en el coneixement de la veritat, amb la possessió de la Idea del Bé que ha de guiar la conducta humana i permetrà distingir entre el bé i el mal.

El Bé s'aconsegueix amb l'harmonia, l'ordre i la justícia. Per això, s'ha de conèixer i aprendre a ser virtuós.

L'areté o virtut és conèixer-se a un mateix, fer el millor de la nostra condició natural i saber què busquem i què volem ser.

Per aconseguir ser virtuós, s'han d'aconseguir les tres virtuts cardinals:

• Temperància o Moderació: Ens permet dominar, moderar i reprimir els nostres apetits o instints per no descontrolar-nos.
• Fortalesa: (Força de voluntat) Ens permet regular les accions, sobreposant-nos al dolor i al sofriment, i ens ajuda a posar en pràctica les nostres decisions.
• Saviesa o Prudència: Ens impulsa al coneixement, a la veritat, a conèixer el Bé. Ens permet decidir entre el que ens convé i el que no, entre el que és just i el que no.

L'ésser humà trobarà l'harmonia quan la seva racionalitat governi les tres parts de l'ànima. Només així actuarà amb justícia.

Plató diu que l'ètica i la política són inseparables.

Segons Plató, per aconseguir justícia i que els individus actuïn bé, s'ha d'aconseguir un Estat just on els ciutadans, a partir de l'educació, puguin aprendre a ser justos.

Plató dissenyarà un Estat ideal on hi hagi ordre, harmonia i justícia. La ciutat serà justa quan es governi sàviament i busqui el bé comú per a la comunitat.

A partir d'aquí, es creen tres nivells d'organització social:

• Nivell Superior: Correspon al coneixement i la reflexió. Aquí estan els governants (filòsofs), la missió dels quals és legislar tenint present la justícia i la virtut, fent possible que es mantingui la polis.
• Nivell dels Guardians: Defensen l'Estat dels possibles atacs externs. Correspon a l'ànima irascible (ànim, força). La seva virtut és el valor.
• Nivell del Poble: Camperols, artesans, comerciants... S'encarreguen d'aconseguir l'aliment diari. La seva missió és mantenir les altres dues classes. Són el fonament econòmic de la polis. La seva virtut és la temperància, que controla i equilibra els impulsos.

Després es creen uns règims polítics. Plató proposa l'aristocràcia, un govern format pels millors preparats, els que s'han format per portar la polis des del coneixement del Bé i la justícia, vetllant pels interessos comuns. Però sorgeixen altres formes de govern degenerades:

• Democràcia: Fa referència a aquells que es guien més per la llibertat sense control que per la raó. Es formaria un caos d'interessos que portaria a buscar un líder o grup de líders.
• Oligarquia: És el govern dels més rics i busca les maneres de guanyar més diners, malgrat que hagin de canviar les lleis.

Aristòtil

Punts de Partida

Aristòtil pertany a l'època d'extensió de l'Imperi Macedoni i va estar a l'Acadèmia amb el seu mestre Plató.

Aristòtil, a diferència de Plató, parteix de l'observació de la natura. Encara que, igual que Plató, buscarà allò que és universal i allò comú.

Plató ho feia a partir del mètode deductiu (matemàtiques); Aristòtil ho farà amb un mètode empiricoracionalista o inductiu (natura).

Aristòtil també manté una visió teleològica, és a dir, que tot el que passa a la natura respon a una causa i tot té una finalitat.

Crítica a la Teoria de les Idees de Plató

Aristòtil pensa que els conceptes universals han de tenir un fonament en la realitat. Qualsevol coneixement ha d'estar precedit d'un coneixement sensible i no ideal. Mescla sensació i memòria.

Aristòtil afirma que l'essència d'un ésser (forma) es troba en el seu interior.

No es pot explicar el món sensible per mitjà de l'intel·ligible, ja que les idees no expliquen ni el moviment ni l'origen del canvi perquè no són causes eficients.

Teoria Antropològica (Hilemorfisme)

Per a Aristòtil, l'ésser humà és un conjunt hilemòrfic (cos i ànima). Diu que els dos elements actuen com una única unitat de moviment, acció i operació.

Aristòtil afirma que el cos i l'ànima són dos elements inseparables, que són una única entitat que formen l'ésser humà.

L'ànima actua sobre el cos; el cos existeix per l'ànima. El cos i l'ànima constitueixen una substància única.

L'ànima té diverses funcions: nutrició, sensació i pensament. I entre aquestes hi ha una jerarquia:

• Funció Vegetativa o Nutritiva: Funció inferior de l'ànima, comuna a tots els éssers vius. Motiva la cerca d'aliment, els processos d'assimilació i la procreació. Contribueix a la conservació de l'espècie. És present tant en animals com en éssers humans.
• Funció Sensitiva: Funció de la percepció sensible, imaginació, desitjos i moviment. Representa la nostra part més animal. També és present en animals.
• Funció Intel·lectual o Racional: Exclusiva dels éssers humans. Facultat per la qual pensem i tenim un coneixement intel·lectual. Facultat de prendre una decisió. Hi intervé l'enteniment actiu i passiu.

Teoria del Coneixement

Aristòtil intenta investigar com l'ésser humà construeix un coneixement científic i universal. Per a ell, la raó és la capacitat específica dels éssers humans. La raó (coneixement) ens permet apropar-nos al món, a la saviesa, i ens fa nobles.

En el procés de coneixement intervenen tres facultats: sentits externs, sentits interns i enteniment.

A diferència de Plató, afirma que el coneixement es produeix a partir dels sentits.

Els sentits externs ens permeten captar la realitat existent. Els sentits són totes les sensacions i percepcions que ens condueixen al coneixement. Però han de ser processades pel sentit comú amb l'ajuda de la imaginació i la memòria, que ens permet acumular experiències:

• Funció del Sentit Comú: És integrar les diverses sensacions d'un objecte i unificar els sensibles comuns d'un sentit.
• Imaginació: Ens permet representar-nos mentalment un objecte sense que estigui present.
• Memòria: Ens permet retenir el contingut perceptiu i la imaginació dels objectes.

El coneixement obtingut a partir d'aquests és el coneixement sensible: coneixement particular i concret. No és científic perquè està sotmès al canvi i no permet diferenciar entre allò substancial i allò accidental.

Fins a aquest punt, l'enteniment no actua de manera activa; només rep els coneixements de l'exterior de manera passiva, els quals després actualitzarà.