Influència dels Presocràtics i Sofistes en Plató

Influència dels Presocràtics en Plató

Heràclit

Heràclit defensava que l'arjé és mòbil, canviant, sempre viu, sempre en moviment. És el foc, que s'encén i s'apaga. "L'ésser és i no és". Això constitueix el Panta Rei: la cosa és d'una manera i, al cap d'un temps, d'una altra. Tot flueix, tot té moviment i canvia. També hi ha una lluita de contraris, una tensió, però, en el fons, les coses no podrien viure l'una sense l'altra. La unió les fa eternes. Per a aquest presocràtic, l'epistemologia, o teoria del coneixement, consisteix en el fet que no ens hem de guiar per les aparences ni pels sentits, ja que ens poden ocasionar errors. Hem d'arribar a l'essència de tot usant la raó.

Del moviment, la lluita de contraris i l'epistemologia d'Heràclit, Plató en traurà la seva ontologia, en concret el món sensible (on hi regna l'aparença –que ens fa errar i que és pròpia dels humans–). També, de l'aparença, en traurà l'opinió o la doxa.

Pitàgores

Pitàgores defensava un arjé matemàtic, format de números.

També parla d'un dualisme de la persona i del món. Divideix la persona en cos i ànima. Aquesta ànima transmigra d'un cos a un altre (metempsicosi). El món el divideix en món terrestre –hi ha lluita de contraris (imperfecte)– i món celeste –hi ha idees (perfecte)–. Clarament, podem veure que Plató n'ha extret el dualisme antropològic (cos i ànima) i el dualisme cosmològic o ontològic (món sensible i món intel·ligible o de les idees). Tanmateix, Plató emprà les matemàtiques i col·locà a l'entrada de la seva acadèmia: "No entreu si no sabeu matemàtiques". A partir d'elles obtindrà els cossos geomètrics, i establirà la diànoia (tercera etapa: símil de la línia per obtenir el coneixement, establerta per la ciència, episteme, idea o essència de les coses).

Parmènides

Parmènides defensava que l'arjé és l'ésser: "L'ésser és i el no-ésser no és", és a dir, és ben contrari al que digué Heràclit. Ell diu que no hi ha moviment. Tot és hieràtic. Res no canvia. Tot és estable. Escriu un poema, Proemi, on explica que el poeta viatja al món de la veritat on l'assoleix. La justícia custodia aquesta veritat, i li qüestiona com hi ha arribat: per la sort, per una llei o pel camí de la raó –filòsofs–.

Evidentment, Plató extreu de Parmènides l'afirmació que res no canvia, que tot és etern i immutable, i ho associa al món de les idees o món intel·ligible. Per tant, completa el seu dualisme ontològic o cosmològic. El món sensible d'Heràclit i el món intel·ligible de Parmènides, relacionat amb el dualisme antropològic de Pitàgores: el cos és del món sensible i l'ànima del món intel·ligible. Adquireix la justícia com la força que regeix la polis. També traurà, de l'essència, la ciència o episteme (idea de la veritat).

Empèdocles

Empèdocles, presocràtic pluralista, defensa un arjé esfèric compost de quatre elements –aire, foc, terra i aigua– governats per una causa eficient (força): l'amor i l'odi (atracció i distància). Plató adquireix que el cosmos està regit per quatre elements –aire, foc, terra i aigua–.

Anaxàgores

Anaxàgores digué que les coses no tenen ni principi ni fi, que l'arjé eren unes llavors anomenades homeomeries, llavors immutables i eternes, que eren governades per una causa eficient (força): el Nous –una força intel·ligent que ordena–.

Plató adquireix aquesta idea, i li assigna un nom distint: Demiürg –déu que ho ha creat i organitza tot segons el seu parer–. La idea la recullen els cristians per crear Déu.

Influència dels Sofistes en Plató

Els Sofistes eren un grup de professionals de l'ensenyament. Ensenyaven als joves les tècniques de retòrica i política a canvi d'una gran suma de diners. Eren forasters d'Atenes. Se'ls acusà d'haver assassinat Sòcrates, i a partir de Plató varen ser considerats púrria. Els sofistes se centren en la reflexió de la societat, la polis i les seves lleis; s'interessen pel llenguatge (ensenyen retòrica i oratòria); influeixen la societat en la política; usen el relativisme –tot és relatiu: un concepte pot ser fals i alhora ser vertader– i l'escepticisme –dubtar de tot–; el fi del sofista és la fama i l'èxit; els sofistes cobren per l'ensenyança que ofereixen; els sofistes fan discursos llarguíssims (macrodiscursos); usen el mètode de la deducció (expliquen la teòrica per aconseguir la pràctica); el saber és en l'aire (idea extrospectiva). Plató, d'aquest grup, només hi coincideix en què el saber –veritat– està a l'ambient i el mètode deductiu per assimilar conceptes.

Algunes de les tesis de la sofística són:

• El subjectivisme (el coneixement és propi de l'home).
• L'escepticisme (hem de dubtar de tot).
• El positivisme (la llei prové de l'home).
• El relativisme (les normes són relatives, vertader o fals, segons l'època i la polis).

L'ideal d'home de la sofística és un home bell i just. En destaquem tres:

Gòrgies de Leontí

Gòrgies de Leontí –segle V aC– fou sicilià. Practicà la filosofia nihilista. Fou educador i practicà la retòrica i l'escepticisme. Diu que les virtuts (areté) no es poden ensenyar perquè totes elles són opinions. Escrigué L'Elogi d'Helena, debat, paignon o joc retòric sobre la Guerra de Troia. També el Raonament Nihilista (negar l'existència de veritat).

Protàgores d'Abdera

Protàgores d'Abdera –segle V aC– nasqué a Abdera. Es considera agnòstic pels experts filòsofs. El seu paignon, L'antrophon metron: "l'home és la mesura de totes les coses".

Antifont d'Atenes

Antifont d'Atenes –segle V aC– va escriure un text, Sobre la veritat, on considera que l'educació és el millor instrument per a la millora moral de la persona.

Sòcrates i la seva influència en Plató

Sòcrates, mestre atenenc de Plató, fou filòsof del segle V aC. Fou assassinat per asebéia –impietat–, és a dir, no creure en els déus de la ciutat; corrompre els joves; i crear una nova divinitat –el daimon: consciència o jo interior que dicta què està bé i malament–. La seva mort provocà la crisi de la democràcia atenenca i Plató, el seu deixeble, relacionà la mort amb els sofistes, fent que aquests caiguessin de la seva tan alta fama.

Se centrà en la reflexió de la societat, la polis i les seves lleis; s'interessa pel llenguatge (ensenya a través de la maièutica); influí en el coneixement de la població atenenca independentment del seu estatus social; usa l'intel·lectualisme moral –saber equival a ser feliç–; el seu fi és aconseguir la felicitat a través de conèixer; ensenya de franc i de manera informal als ciutadans; s'estén poc en els seus diàlegs (microdiscurs); usa el mètode inductiu (a partir de casos pràctics arriben a la part teòrica de les coses); el saber és en un mateix, "coneix-te a tu mateix" (idea introspectiva).

Plató assimila del seu mestre el sentiment d'aconseguir la veritat per ser feliços (Bé o Bellesa); la teoria de les virtuts, la veritat eterna com a universalisme; i el microdiscurs.

Segons Sòcrates, cal fer visible l'autèntica veritat, cal parir-la. Això és possible gràcies al mètode d'investigació que emprà per aconseguir la veritat, que es divideix en:

a) La ironia: és el moment destructiu, negatiu i crític que posa en contradicció l'interlocutor, fent-li demostrar que el que defensa són conceptes absurds, i fent obligar-li a negar els conceptes que ha defensat erròniament.

És una mena d'espurna que enceta el diàleg.

b) La maièutica: consisteix a portar les idees i pensaments correctes a la llum, fer-los néixer de dins nostre, dins l'ànima i la raó, talment com una llevadora. És l'etapa en què el filòsof posa al descobert la veritat.

Per a Sòcrates, la maièutica és didàctica: educa la ciutat en el coneixement del Bé –la veritat correcta–.

Al pensament socràtic hi ha quatre estratègies que engloben el mètode d'investigació:

• L'intel·lectualisme moral és la conseqüència directa de la maièutica. Es coneix amb el nom d'equació socràtica. Significa que conèixer equival a la virtut de saber, i saber significa ser feliç i no ignorant. Ets feliç de saber la veritat de les coses.
• La docta ignorància és l'estratègia socràtica del coneixement. Consisteix a fer preguntes als savis sofistes per avaluar que en realitat no saben res.
• La dialèctica socràtica és l'art del diàleg. L'educació és col·lectiva, aprenem i ensenyem a dialogar. La vida, més ben dit, és la millor mestra de tots nosaltres.
• L'universalisme ètic és la defensa socràtica del què és bo i del què és dolent.