Origen i Evolució del Català: Substrat i Superstrat

Superstrat

Són les influències lingüístiques que rep una llengua dels pobles que conquereixen el seu territori en el moment en què es troba en període de formació (sense substitució). Per exemple, les illes foren ocupades pels vàndals.

Superstrat germànic

En el lèxic comú català trobem moltes paraules d'origen germànic (com ara: bandera, guerra, esquena...).

Superstrat àrab

A les Balears, el domini àrab durà tres segles. Aquest poble no romangué el mateix temps a totes les terres envaïdes. La introducció d'arabismes es realitza a través de terres sota dominació islàmica.

Evolució del llatí al català

La pèrdua del contacte directe amb Roma suposà la pèrdua de la unitat lingüística, de tal manera que el llatí inicià un període de diversificació i s'anà dialectalitzant fins al naixement de les llengües romàniques.

• Llibre Jutge (mitjan s. XII): el text català més antic, fragment de traducció d'un codi de lleis visigòtic.
• Homilies d'Organyà (s. XIII): el text literari català més antic.
• Altres textos religiosos: Cant de la Sibil·la.
• Altres documents: Llibre del Repartiment de Mallorca.

Substrat

Llengua que és substituïda per una altra com a conseqüència d'una invasió; no desapareix, sinó que deixa una sèrie d'influències damunt la llengua invasora. El català presenta quatre tipus de substrat:

Substrat indoeuropeu

Els pobles arribaren a terres catalanes entre els segles X-VII a.C., procedents del centre d'Europa i, anteriorment, de l'Índia. La seva influència lingüística es palesa en topònims i noms comuns.

Substrat grec i fenici

Herència dels grecs són la moneda, el cultiu de la vinya i l'olivera o el torn de terrissaire. El substrat grec queda reduït a la toponímia; d'aquest poble deriva el nom d'Eivissa, Maó o Tagomago.

Substrat iberobasc

Algunes característiques de la llengua dels ibers revelen que pertany a la família del basc. La seva importància es palesa en diversos topònims.

La Romània i les llengües romàniques

És el conjunt de territoris que formaven part de l'Imperi Romà i on el llatí era la llengua de la població. A poc a poc, evolucionà de forma diversa en cada zona fins a convertir-se en llengües diferents, conegudes com a vulgars, que reben el nom dels territoris on s'havien format: castellà, català, francès, italià, galaicoportuguès, romanès, romanx, sard i occità.

L'asturlleonès i l'aragonès es consideren llengües embrionàries que no s'han consolidat. L'aranès és un dialecte de l'occità.