La Restauració Borbònica a Espanya (1874-1898): Resum Complet

Evolució Política de la Restauració Borbònica (1874-1898)

El fracàs de la monarquia d’Amadeu I, el fracàs de la Primera República i l’inici de la Tercera Guerra Carlina van crear un estat favorable al retorn dels Borbons a Espanya.

• Per facilitar el procés, Isabel II ja havia abdicat en el seu fill Alfons l’any 1870.
• Alfons va anar a estudiar a l’acadèmia militar anglesa de Sandhurst i, des d’allà, va fer el Manifest de Sandhurst, on es comprometia a ser un monarca liberal.
• El cap del partit monàrquic era Antonio Cánovas del Castillo. Cánovas va ser l’artífex del retorn dels Borbons i volia fer-ho de forma pacífica i amb un ampli suport popular. No obstant això, el general Martínez Campos va fer un cop d’Estat el desembre de 1874 i va proclamar Alfons XII com a rei.
• El gener de 1875, Alfons XII va arribar a Espanya i va començar una etapa d’estabilitat política que combinava valors conservadors (ordre, propietat, monarquia) i liberals (per incorporar sectors polítics i socials liberals que havien contribuït a la caiguda d’Isabel II).

El nou règim i la seva estabilitat es van basar en dos pilars:

1. Expulsar l’exèrcit del poder polític i pacificar el país. El 1876 s’acaba la Tercera Guerra Carlina i el 1878 la guerra de Cuba amb la Pau de Zanjón.
2. Unir els diferents sectors liberals en un projecte comú, sota la base de la monarquia. Es va concretar en:
   • La creació d’un sistema bipartidista.
   • Una nova Constitució, suficientment flexible per adaptar-se al programa de conservadors i liberals (antics moderats i antics progressistes, bàsicament).

El nou model es va basar en el model britànic, que era el més estable i prestigiós, i on la monarquia era respectada per totes les forces polítiques.

El Sistema Bipartidista de Cánovas

Hi havia una alternança o torn pacífic en el poder entre el Partit Conservador i el Partit Liberal, mitjançant eleccions manipulades. El canvi de torn el decidia el monarca.

• Partit Conservador: liderat per Antonio Cánovas del Castillo, aplegava els antics moderats i unionistes més conservadors. Representava l’aristocràcia, l’Església, l’alta burgesia industrial i els sectors terratinents.
• Partit Liberal: liderat per Práxedes Mateo Sagasta, aplegava sectors progressistes, demòcrates, unionistes menys conservadors i alguns republicans. Representava les classes mitjanes, la petita i mitjana burgesia industrial i comercial, les professions liberals i els funcionaris.

Les diferències ideològiques entre els dos partits no eren molt importants. Els conservadors eren més autoritaris i es preocupaven per l’ordre i els valors conservadors, defensant el proteccionisme econòmic. Els liberals es preocupaven més per les reformes socials i l’educació, i defensaven les polítiques lliurecanvistes.

L’alternança dels dos partits va durar durant el regnat d’Alfons XII i, a la seva mort (1885), va ser confirmada durant la regència de la seva vídua, Maria Cristina (1885-1902), mitjançant el Pacte del Pardo.

El sistema de torn pacífic va ser possible gràcies al falsejament electoral, evitant així els pronunciaments i les postures antimonàrquiques. El frau electoral es feia mitjançant dos mecanismes:

• Les llistes electorals dels diputats que havien de ser escollits estaven elaborades pel Ministeri de Governació i executades pels governadors civils. Les trampes electorals o tupinades es feien en tot el procés electoral (elaboració del cens engrossit amb difunts, afegint vots el dia de les eleccions, falsificant els recomptes...).
• Caciquisme: els cacics eren persones o famílies que, pel seu poder econòmic i influència, controlaven una zona electoral o un poble. Pressionaven la població, ja que els podien donar o treure feina, o complicar tràmits administratius. El caciquisme era més difícil d’aplicar a les zones urbanes, on l’oposició era més forta.

Cal afegir que l’abstencionisme era molt elevat (prop del 80% del cens) a causa de l'apatia de la població, l'analfabetisme (75% de la població) i el desencís de l’oposició.

La Constitució de 1876

Era una síntesi de les constitucions de 1845 i 1869, suficientment àmplia i ambigua perquè hi estiguessin d’acord tant conservadors com liberals. D’aquesta manera, es garantia no haver-la de canviar amb el canvi de govern. S’inspirava en la de 1845, però recollia alguns elements de la de 1869, com els drets i llibertats. Les seves característiques principals eren:

• Sobirania compartida entre el rei i les Corts (bicamerals).
• No hi havia separació de poders. El rei tenia el poder executiu i part del legislatiu (dret de veto a les Corts). El rei era cap de l’exèrcit, cap de govern (nomenava i destituïa ministres), promulgava i sancionava lleis, convocava i dissolia les Corts, i nomenava la meitat dels senadors.
• Sufragi censatari molt reduït. Quan els liberals governaven, van restablir el sufragi universal masculí (1890).
• Reconeixement dels drets i llibertats individuals, tot i que la seva regulació es deixava per a lleis posteriors, la qual cosa donava un marge ampli d’interpretació al govern de torn.
• L’Estat era catòlic, tot i que es garantia la tolerància envers altres religions en l'àmbit privat.
• Va estar vigent fins al 1923.

L'Oposició al Règim de la Restauració

Els partits de l’oposició al règim polític de la Restauració eren:

Carlins

Derrotats el 1876, ja no van tornar a ser una força política rellevant. A més, el Vaticà i l’Església van donar suport a Alfons XII. Van quedar focus de carlisme a les zones rurals de Navarra i el País Basc, on es defensaven els furs.

Republicans

No van superar el fracàs de la Primera República i estaven força dividits:

• Possibilistes (Castelar): van acabar integrant-se al Partit Liberal.
• Unionistes o centralistes (Salmerón): partidaris del centralisme estatal.
• Federalistes (Pi i Margall): defensaven el federalisme estatal. Eren els més ben organitzats i tenien molt de suport a Catalunya, on van tendir cap al catalanisme.
• Progressistes (Ruiz Zorrilla): partidaris de la lluita armada i les insurreccions per arribar al poder.

Els unionistes i federalistes, partidaris de l’acció política pacífica, es van unir el 1893 en la Unió Republicana. Els republicans, a poc a poc, van augmentar les seves bases socials.

Regionalistes o Nacionalistes

Volien el reconeixement de la seva identitat cultural i un cert nivell d’autogovern. Van ser importants a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura a Galícia. Al País Basc destaca la creació del PNB (Partit Nacionalista Basc) el 1895 per Sabino Arana. Era un partit conservador, catòlic i racista, que defensava la llengua, la tradició i els furs. Demanava la independència del País Basc i s’oposava al liberalisme centralitzador. Defensava un cert ruralisme enfront d'una societat industrialitzada i castellanitzada. S’oposava a l’espanyolisme i al socialisme, ja que aquest últim era la ideologia de molts immigrants que havien arribat amb la industrialització.

Moviment Obrer

A l’inici de la Restauració, el moviment obrer no estava prou organitzat. Tot i això, va atacar el sistema mitjançant vagues i atemptats. Trobem dues ideologies principals:

• Anarquisme: va ser la ideologia més acceptada, tant entre els camperols (Andalusia) com a les zones industrials (Catalunya). Rebutjaven la participació en el joc polític i defensaven l'acció directa a través de sindicats. Sovint van recórrer a accions violentes individuals (atemptats).
• Marxisme o Socialisme: no tenia tants seguidors, però sí que defensava la participació política. El 1879, Pablo Iglesias va crear el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que inicialment només va tenir seguidors als nuclis industrials i a Madrid.

El moviment obrer no va ser una veritable oposició al sistema fins al segle XX, quan es va estendre per les zones urbanes industrialitzades, on era més difícil manipular les eleccions.

La Crisi de 1898 i la Pèrdua de les Colònies

A finals del segle XIX, Espanya va viure una important crisi a causa de les guerres d’independència colonial de Cuba (1895-1898) i Filipines (1896-1898).

Prèviament ja hi havia hagut altres problemes, com l’enfrontament amb Alemanya pel control de les illes Carolines el 1885 o la guerra de Melilla de 1893, que va guanyar Espanya. La ineficaç política colonial dels partits dinàstics, la manca de reformes administratives i econòmiques i els interessos expansionistes dels EUA expliquen l’origen del conflicte.

La Guerra de Cuba

Cuba produïa sucre, cafè i tabac, productes que Espanya monopolitzava en el seu benefici. Va sorgir un moviment independentista entre els hisendats cubans, que veien en la independència política l’única via per assolir la independència econòmica. Els EUA eren el principal receptor del sucre cubà i, per això, van donar suport als independentistes.

Després de la primera guerra de Cuba (1868-1878), que va fracassar (Pau de Zanjón), entre 1879 i 1885 es van produir diverses insurreccions. El 1895 va començar la guerra definitiva per la independència, liderada per José Martí, que va crear el Partit Revolucionari Cubà. Els cubans es van organitzar en guerrilles, que van provocar moltes baixes entre les tropes espanyoles, encara que no tantes com les epidèmies i el clima. Els generals Martínez Campos i Weyler no van poder controlar els cubans. Quan Sagasta va arribar al poder, va decretar una autonomia i una amnistia política, però ja era tard perquè els EUA s'havien decidit a intervenir.

La Guerra de Filipines

El 1896 va començar una insurrecció liderada per José Rizal, que va ser afusellat. Va continuar la lluita un seguidor seu, Emilio Aguinaldo. També van rebre l’ajuda dels EUA.

La Intervenció dels Estats Units

La política expansionista i els interessos econòmics expliquen la intervenció dels EUA en el conflicte. Prèviament, el 1898, havien fet una oferta de compra de Cuba a Espanya i s’havien ofert com a intermediaris en el conflicte. Ambdues propostes van fracassar.

Amb el pretext de l’enfonsament d’un vaixell nord-americà (l'USS Maine) al port de l’Havana, els EUA van declarar la guerra a Espanya. Des d’Espanya va començar una campanya de patriotisme, impulsada per la premsa, que valorava en excés les possibilitats d’Espanya i menyspreava les dels EUA. Només els republicans federals, els socialistes i els catalanistes es van oposar a la guerra.

La superioritat dels EUA va ser total i es van produir dues derrotes navals clau:

• A Cavite (Filipines), on es va perdre la flota del Pacífic.
• A Santiago de Cuba, on es va perdre la flota de l’Atlàntic.

Pel Tractat de París (desembre de 1898) es va posar fi a la guerra. Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam passaven als EUA. Cuba era independent, però sota el control nord-americà. El 1899 es van vendre a Alemanya les illes Marianes, les Carolines i les Palau. Del que havia estat el gran imperi espanyol només en quedaven alguns territoris a l’Àfrica.

Les conseqüències del conflicte van ser molt importants:

• Pèrdues demogràfiques i econòmiques.
• Crisi política: es va qüestionar profundament el sistema de la Restauració.
• Crisi intel·lectual: representada per la Generació del 98.
• Aparició del Regeneracionisme: un moviment intel·lectual i crític que demanava una profunda regeneració del país en tots els àmbits (polític, econòmic, social i ideològic).