Teatre Català: De la Postguerra a l'Actualitat

El Teatre Català Des dels Anys 70 Fins a l'Actualitat

A partir dels anys 70, van aparèixer diversos grups teatrals que van apostar per un teatre més innovador i avantguardista. Aquest estil es basava en experiències creatives col·lectives sense text, on els actors esdevenien també directors i autors. Alguns exemples destacats són Els Comediants, Dagoll-Dagom, Pluja Teatre i La Cubana. La característica principal d'aquestes companyies era la interdisciplinarietat, ja que en les seves obres barrejaven el teatre amb la música, el circ i l'audiovisual (companyies de l'espectacle).

La Recuperació del Text

La situació va canviar i es van estrenar obres de Benet i Jornet (nascut el 1940), Rodolf Sirera, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé (tendència europea), marcant una "recuperació del text". La paraula es revaloritza en la representació, trencant amb les tendències anteriors. Sorgeix un nou autor teatral, ja sigui intèrpret o director, en el procés de producció. Sergi Belbel i Carles Alberola (amb un enfocament humorístic) destaquen en aquesta etapa. Obres com Besos i Spot són exemples notables.

Sergi Belbel

Sergi Belbel (1963) és l'autor català i hispànic del moment. La seva evolució va des d'obres més abstractes i essencialistes (influenciat per Beckett) cap a una reproducció més realista de la realitat, especialment de la violència oculta en les nostres actituds i accions quotidianes.

Es caracteritza per la tria d'arguments quotidians tractats des d'una òptica que combina dramatisme i humorisme, amb diàlegs àgils i una estructura eficaç de les peces, cosa que té relació amb la seva faceta d'autor-intèrpret.

Lluïsa Cunillé

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de la nova dramatúrgia catalana (teatre d'investigació). Presenta un diàleg fragmentat i obert, ple de qüestions. Les trames són immòbils i irrellevants, i els conflictes, ambigus. La tensió de l'obra se situa en les expectatives no tancades, els enigmes i els signes buits.

En conclusió, la majoria dels nous autors investiguen la nostra manera de comunicar-nos diàriament per explicar temes individuals (com la crisi de la parella i la incomunicació) i col·lectius (com el racisme i la violència). Aquests temes s'han traspassat a altres gèneres.

Josep M. Benet i Jornet i el Món Audiovisual

Als anys 70, va aparèixer un grup de joves autors que volien fer un teatre diferent, com ara Rodolf Sirera.

Evolució de l'Obra de Benet i Jornet

• Primers treballs (realisme històric): Una vella, coneguda olor.
• Experimentació formal: Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna. Aquesta obra representa una ruptura amb els textos anteriors, incorporant elements de diferents gèneres de consum, com ara els còmics i el cinema.
• Retorn al teatre realista: Berenàveu a les fosques reprèn el teatre realista amb influència de Bertolt Brecht per analitzar críticament la realitat de la postguerra.

Paral·lelament, va publicar obres adreçades a un públic infantil i juvenil. També va treballar com a creador de guions per a sèries de televisió (Poble Nou, Pedralbes Centre), reflectint la influència de la joventut en la cultura popular. Aquests fets l'han portat a tenir una preferència clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

Benet i Jornet és un dels pocs dramaturgs catalans de la seva generació que ha modificat i transformat amb encert la seva trajectòria artística d'acord amb les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període concret.

Podem concloure destacant la personalitat artística de Benet i Jornet com a doble: d'una banda, com a creador de melodrames per a la televisió i, de l'altra, com a dramaturg compromès política i socialment.

El Teatre Durant la Dictadura

La Guerra Civil i la postguerra van ser un cop dur per al teatre, amb la prohibició de la llengua catalana. Les obres van passar a ser de caire folklòric. Només actuaven grups madrilenys en castellà. El cinema va desplaçar molt públic.

En les primeres obres, es recuperen autors com Guimerà i Frederic Soler (per a un públic variat), i sorgeix el teatre d'assaig i independent, amb figures com Salvador Espriu (contra l'opressió), Joan Brossa (avantguardista) i Manuel de Pedrolo.

Sorgeixen grups que representen obres prohibides (aficionats). Neix l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), que representa clàssics traduïts al català.

Als anys 60, la situació es complica amb més prohibicions. Es funda el TEC (Teatre Experimental Català), que intenta apropar-se a les tendències europees. Es caracteritzen per la crítica social i política, i l'ús de la ironia (Els Joglars, Dagoll Dagom).

El teatre durant la dictadura va patir enormement per la restricció de l'ús de la llengua oral. Malgrat això, es van seguir els estils europeus de l'època. Aquests models estaven lligats amb el teatre experimental, el teatre narratiu i el teatre document (anys 70).