Les llengües indoeuropees, l'evolució del llatí i el contacte lingüístic

La família lingüística indoeuropea

Una família lingüística és el conjunt de llengües que tenen un origen comú i unes semblances evidents. Cada família es divideix en subfamílies, de manera que podem establir l’arbre genealògic de les llengües. Al segle XIX, el lingüista Franz Bopp va publicar la seva teoria sobre la família lingüística indoeuropea, procedent d’una llengua originària comuna: l’indoeuropeu.

Les principals branques de les llengües indoeuropees són:

• Indoiràniques
• Grega
• Germàniques
• Albanesa
• Eslaves
• Bàltiques
• Cèltiques
• Armènia
• Itàliques: d'on prové el llatí i les posteriors llengües romàniques (castellà, català, francès, gallec, italià, occità, portuguès, romanès, retoromànic, sard).

Etapes històriques de l'evolució del llatí

• Llatí arcaic: abasta des dels primers testimonis no literaris (escrits en objectes quotidians) fins als primers textos literaris.
• Llatí clàssic: es tracta d’un llatí plenament consolidat que representa el moment de màxima esplendor de la literatura llatina.
• Llatí postclàssic: va continuar havent-hi grans escriptors en llengua llatina, però utilitzaven un llenguatge molt farcit de termes populars, arcaics, girs gramaticals, etc.
• Llatí tardà: començà en el moment en què va finalitzar la gran època de la literatura llatina i arriba fins al període en què el llatí va deixar de ser una llengua parlada pel poble.
• Llatí medieval: es tractava del llatí que ja no es parlava quotidianament; va esdevenir una llengua de cultura universal. En aquella època, qui volgués tenir accés al coneixement havia de saber llatí.
• Llatí humanístic: els humanistes del Renaixement van reprendre el model del llatí clàssic per comunicar-se tant en l’àmbit parlat com escrit.
• Neollatí: el llatí modern i contemporani, al qual s’han anat incorporant nous termes i neologismes per a conceptes actuals.

Fenòmens de contacte lingüístic

• Substrat: és la influència que van exercir sobre el llatí les llengües preromanes parlades pels pobles que habitaven el territori abans de l’arribada dels romans (ibers, celtes, pobles d’origen basc).
• Superestrat: és la influència que exerceix la llengua d'un poble invasor sobre la llengua autòctona sense arribar a substituir-la. En el cas de l'evolució del llatí a la península Ibèrica, destaquen sobretot les aportacions del germànic (visigots) i de l’àrab.
• Adstrat: és la influència mútua entre dues o més llengües que conviuen en un mateix territori o en territoris veïns per proximitat geogràfica, relacions polítiques o comercials (influència recíproca moderna entre el català, castellà, francès, italià, anglès, etc.).