Vicent Andrés Estellés: temes, compromís cívic i llenguatge poètic

Vicent Andrés Estellés: vida i context

Va nàixer a Burjassot el 1924, fill d’una família de forners. Va viure de xiquet la Guerra Civil i d’adolescent la postguerra, fet que va marcar profundament la seua obra.

Temes predominants en la seua obra

Destaquen dos temes principals: el compromís cívic i la temàtica amorosa.

El compromís cívic

Estellés es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. En aquesta defensa de la dignitat personal i civil, mostra la influència de Carles Riba i de les Elegies de Bierville. Com Riba, escriu des de l’exili, però des d’un exili interior, nacional i de classe. Així esdevé cronista de la València de la postguerra, de la fam, la misèria i la repressió.

La seua crònica social baixa als detalls quotidians, a les descripcions dels personatges i de les escenes pròpies d’una època.

La temàtica amorosa

L’amor és una constant en l’obra d’Estellés. El famós poema “Els amants”, malgrat el seu lirisme, s’aparta expressament de la retòrica amorosa tradicional. El cos de la dona és font de metàfores, sovint relacionades amb els fenòmens de la natura, i l’amor es presenta amb una gran intensitat expressiva. La sexualitat s’expressa de manera molt directa.

Les bases de la llengua poètica

La llengua poètica d’Estellés es construeix a partir de tres bases:

• La llengua dels nostres clàssics, especialment d’Ausiàs March;
• La literatura catalana del segle XX;
• La llengua del carrer.

Característiques del seu llenguatge poètic

1. Llenguatge proper a la parla quotidiana

Estellés utilitza un llenguatge acostat a la parla quotidiana, coherent amb el seu origen i proper al lector. Un dels seus mèrits és haver estat capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i artísticament vàlid, però alhora arrelat en el parlar quotidià del poble. Des del punt de vista sociolingüístic, cal destacar l’ús d’un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. Hi abunden les expressions i les frases fetes. També és característic seu el trencament del to líric o solemne.

2. Comparacions

Fa ús de comparacions amb un clar sabor arcaic i d’influència ausiasmarquiana. Sovint relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal.

3. Adjectivació característica

• La utilització de l’adjectivació doble, anteposada i posposada al substantiu, que provoca un ritme lent.
• El contingut abstracte i culte d’aquests adjectius, sovint relacionats amb mots que sorprenen.

4. Repetició de mots i sintagmes

Ús del polisíndeton, o repetició exagerada de conjuncions de coordinació, que provoca una acumulació d’informació.

5. La paròdia

La paròdia és un altre tret característic. Pot desenvolupar-se sobre la tradició clàssica, com ara les èglogues, i en moltes altres obres.

6. Composicions mètriques variades

Hi ha llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs, entre d’altres.

7. El poema confessió

El poeta fa una crònica del seu propi passat i empra sovint la primera persona. Des d’aquest jo concret assumeix la veu del seu poble. Els seus poemes es llegeixen com una mena de confessió íntima, però de caràcter universal.

8. El poema diàleg

El jo es desdobla en un jo i en un tu. Aquest tu és el desdoblament del poeta, però també pot projectar-s’hi el lector que vol fer seua l’experiència pròpia del poeta.