Aristòtil, Escoles Hel·lenístiques i el Racionalisme

Aristòtil

1. Diferències amb Plató

Dels dualismes al monisme: un únic món i una única manera de conèixer-lo, a través de l’experiència. L’ésser humà tampoc no està escindit en ànima i cos, sinó que formen una unitat: l’ànima és el principi vital del cos.

2. Ciència aristotèlica

• Tipus de causes per explicar els éssers: material, formal, agent i final.
• Importància de la causa final: El pas de la potència a l’acte permet el desenvolupament i el dinamisme dels éssers vius, assolint la seva finalitat.
• L’univers segons Aristòtil: Tancat i finit, format per esferes concèntriques en moviment. El moviment es transmet fins al primer motor immòbil (causa del seu propi moviment, identificat per Sant Tomàs com a Déu).

3. Ètica

• La felicitat (eudaimonia): És la finalitat última de l’ésser humà.
• Mitjà per aconseguir-la: Cal reforçar el coneixement amb l’hàbit (pràctica continuada del bé) i la prudència, buscant sempre l’equilibri en el terme mig.

Escoles Hel·lenístiques

Conceptes clau: eudaimonia, ataràxia, autarquia.

Descripció de l’època: Període marcat per l’intent d’Alexandre Magne d’estendre el món grec cap a Orient. La desaparició de les polis i la mort d’Alexandre generen desarrelament, donant pas a l'individualisme, el cosmopolitisme i l'autarquia.

Escoles principals

• Cínics: Cerca de la independència dels béns materials, retorn a la natura i rebuig de les convencions socials.
• Escèptics: Absència de coneixement cert; recomanen l'epojé (abstenció de judici) per evitar l'error.
• Epicuris: Cerca dels plaers moderats i l'amistat. Defugen el patiment dissipant la por a la mort, als déus i al destí.
• Estoics: Coneixement de les lleis de l’univers per acceptar el determinisme i assolir la impertorbabilitat de l’ànim.

Anàlisi de les idees en la ment (Descartes)

Descartes classifica les idees segons el seu origen:

• Adventícies: Representacions mentals causades per objectes de l'exterior (ex: idees rebudes pels sentits).
• Factícies: Construccions de la ment, percebudes com a ficcions sense referent exterior.
• Innates: Brollen de manera natural i possibiliten el pensament (ex: “veritat”, “certesa”, “ser”).

Les idees tenen una jerarquia segons la seva realitat objectiva. Descartes destaca la idea innata de Déu com a ésser perfecte per saltar de la ment a la realitat.

Demostració de l’existència de Déu

1. Argument ontològic: Es basa en l'essència de Déu; si és perfecte, ha d'existir.
2. Argument de causalitat: La causa precedeix l'efecte; Déu és la causa necessària.
3. Argument d’infinitud: Raó lògica contra la contradicció de l'infinit en el món finit.

Un cop demostrada l'existència de Déu com a ésser bondadós, ell esdevé la garantia de la realitat: el jo és el principi del coneixement i Déu el principi de la realitat.