Filosofia: Aristòtil, Estoics, Universals i Ètica

Hilemorfisme Aristotèlic i el Canvi

La Teoria del Canvi Segons Aristòtil

Amb la teoria hilemòrfica, Aristòtil tracta de donar resposta al problema del canvi. Aristòtil està d'acord amb el que diu Parmènides ("allò que és, és; i allò que no és, no és"), però no n'infereix la negació del canvi. Segons Aristòtil, en tot moviment, en tota transformació, no es produeixen mai aparicions ni desaparicions en un sentit absolut. És imprescindible alguna cosa permanent en el canvi: per a Aristòtil, en el canvi, allò que roman és la matèria, allò que canvia és la forma.

Estoïcisme: Impertorbabilitat i Apatia

Conceptes Clau de l'Estoïcisme

Segons els estoics, mentre que el plaer és la paraula cabdal entre els epicuris, les paraules que constitueixen el nucli del pensament estoic són impertorbabilitat (ataràxia) i apatia (apàtheia). L'apatia dels estoics no és indiferència davant de la vida. Ben al contrari, l'actitud general dels estoics va ser sempre la d'implicar-se en la transformació de la realitat, però sense permetre que allò que resulta inevitable els pertorbés. Cal moure allò que pot ser mogut, i cal acceptar allò que resulta inamovible. La pregunta que se'n segueix és immediata: què hem de considerar inevitable?

El Problema dels Universals

Qüestions Ontològiques i Epistemològiques

El problema dels universals planteja el següent: per exemple, existeix la "verdor", o només coses verdes? Existeix l'universal "cavall", o només criatures individuals que, en funció d'alguns dels seus aspectes, ens pot resultar útil agrupar sota el rètol "cavall"? Què és el que ens permet fer afirmacions generals?

Aquesta qüestió va ser molt important entre els segles XI i XIII. En un món en què la raó aspirava a convertir-se en suport real de la fe, resultava fonamental determinar les possibilitats de la raó per conèixer la realitat. De poc servirien els esforços per demostrar l'existència de Déu (una idea general) si la raó no pogués legítimament anar més enllà de les dades singulars que ens ofereixen els sentits.

Aristòtil: Felicitat i Virtut

La Vida Contemplativa i les Virtuts Ètiques

Segons Aristòtil, el fi o bé suprem al qual tendim és la felicitat, entesa com a vida contemplativa, és a dir, com una vida dedicada a l'activitat racional. També assegura que la part de l'ànima té virtuts intel·lectuals, com ara la saviesa (virtuts dianoètiques), però té també una funció moral orientadora sobre l'acció (virtuts ètiques).

Epicureisme: El Càlcul dels Plaers

Plaer, Dolor i Intel·ligència Pràctica

Segons els epicuris, hi ha plaers que cal rebutjar i dolors que cal acceptar, però sempre tenint com a objectiu l'assoliment del plaer més gran. No hi ha condemna moral de cap plaer. El plaer és bo per naturalesa, i si de vegades cal renunciar-hi o preferir uns plaers a uns altres, es tracta només d'una qüestió d'intel·ligència pràctica. El filòsof ha de ser capaç de calibrar les implicacions dels seus actes i de decidir en conseqüència. La seva tasca consisteix, doncs, en un càlcul assenyat dels plaers.

(Secció Sense Contingut Original)

Aquesta secció no tenia contingut previ i es podria ampliar amb altres temes filosòfics relacionats, com ara el platonisme, el neoplatonisme, o altres escoles hel·lenístiques.