Hume, Locke i Nietzsche: Teoria del Coneixement i Política

David Hume: L'Abstract

Continguts de la ment: impressions i idees

Què trobem a la ment si l'examinem amb l'experiència interna? Allò que percebem en ella, Hume ho anomena "percepció".

Pel seu origen, poden ser:

• Percepcions dels sentits, que formen l'experiència externa (de colors, olors, sons...).
• Percepcions de les passions, que formen l'experiència interna (de sentiments, emocions...).
• Percepcions produïdes per la reflexió o pensament, que inclouen els productes de la memòria, la imaginació i la raó (records, d'una banda; expectatives i fantasies, d'una altra; i finalment, idees abstractes de la darrera).

Per la forma com experimentem les percepcions, tenim la important divisió:

1. Impressions: les percepcions dels sentits i de les passions. Són vívides i fortes.
2. Idees: les percepcions producte de la reflexió. Són vagues i febles.

El criteri de veritat: el principi de la còpia

Totes les nostres idees o percepcions febles es deriven de les nostres impressions, i no podem pensar res que no hàgim vist fora de nosaltres o en la nostra ment.

Exemple: La memòria produeix idees a partir de les impressions que experimentem: els records. Un record és una còpia d'impressions i l'experimentem de manera diferent de les impressions viscudes en el seu moment. Per exemple, no experimentem el mateix quan baixem d'una muntanya russa que quan ho recordem: les vivències són més febles en el record. El que apareix en les nostres idees, fins i tot en les que imaginem, són coses prèviament sentides.

El principi de la còpia estableix el criteri de veritat. Quan ens preguntem si un enunciat és veritat, cal analitzar el significat dels termes que el formen, quines idees signifiquen. Hi ha tres possibilitats:

1. En el significat del terme no hi trobem cap idea. És un terme buit que no significa res.
   • Crítica de la metafísica: És sovint el cas amb els conceptes de la metafísica, com ara poder, energia, substància... Són termes amb què volem resoldre algun problema que tenim a l'hora d'explicar certes propietats de la realitat, com ara la relació causa-efecte o la relació dels objectes amb les seves propietats. Creiem que els termes signifiquen alguna cosa objectiva, però l'autèntica explicació es troba en associacions d'idees internes a la nostra ment produïdes per la nostra imaginació a partir del costum i l'experiència passada. La nostra creença en aquelles propietats és així el resultat únicament d'aquestes lleis subjectives d'associació d'idees. Els termes metafísics no es corresponen amb res que existeixi objectivament en la realitat.
2. Hi trobem una idea que s'ha format a partir d'impressions. Llavors sí que hi ha un significat empíric en el terme o paraula, però cal comprovar que en tinguem experiència:
   • b.1) Si verifiquem aquestes impressions amb l'experiència, la idea és veritat.
   • b.2) Si no verifiquem aquestes impressions amb l'experiència, la idea és falsa.

   Exemple: Volem saber si és veritat l'enunciat "Dins de la classe hi ha una bola de billar". En aquest cas, puc definir la idea complexa que penso amb el terme "bola de billar" i reduir-la a un conjunt d'idees simples, com ara taca esfèrica de color blanc, tacte llis, etc. Amb aquestes idees sabem que hem de buscar amb els nostres sentits a l'aula; la nostra imaginació se'n fa una idea, i si en tenim experiència diem que l'enunciat és vertader. En cas contrari, si no en tenim impressions (o sigui, si no veiem la bola de billar, ni la toquem, etc., dins la classe), direm que l'enunciat és fals.

Relacions d'idees i qüestions de fet

1. Les relacions d'idees

Són enunciats que són veritat només per les definicions de les idees que hi apareixen. El criteri és el principi de no-contradicció. El contrari d'un enunciat vertader sobre una relació d'idees és impossible; no es pot pensar la idea contrària, perquè l'enteniment no pot pensar el que és contradictori.

La validesa dels raonaments amb enunciats de relacions d'idees (deduccions) depèn, per tant, només de les definicions i de no contradir-se. Els enunciats i els raonaments per definició d'idees no fan referència a l'experiència, a cap fet que passi realment. La seva validesa és independent de l'experiència i no diuen res sobre l'experiència. Només ens informen sobre com l'enteniment pensa les seves idees, sempre d'acord amb el principi de no-contradicció.

Exemple: L'enunciat "un solter és algú que no s'ha casat". És veritat, perquè així s'ha definit la idea de solter. És veritat que un vidu no és un solter. Prova: Per definició de vidu, un vidu és algú que ha perdut la seva muller. Això implica, per definició de casat, que el vidu ha estat casat. Concloem, per definició de solter, que el vidu no és un solter.

Exemple: L'enunciat "una vall és un terreny delimitat per muntanyes". Una muntanya és una elevació natural a molta alçada. Enunciat: Tota vall està envoltada d'elevacions naturals. Demostració: Si a és una vall, per definició de vall, a està envoltada de muntanyes. Per definició de muntanyes, a està envoltada d'elevacions naturals.

Segons la interpretació tradicional de Hume, les veritats de les matemàtiques depenen únicament de relacions d'idees, igual que la correcció dels raonaments matemàtics.

2. Les qüestions de fet

Hume sosté que hi ha enunciats que només són veritat per l'experiència, i el criteri per determinar-ne la veracitat és l'experiència. El contrari d'un enunciat de qüestions de fet sempre és possible, ja que podem combinar lliurement idees simples en idees complexes que representen diferents concepcions possibles dels fets.

El raonament de qüestions de fet es refereix bàsicament a la inferència causal, a partir de la qual es pot inferir l'existència futura d'un fet a partir d'un fet que s'experimenta en el present. Hume insisteix que aquest raonament no és de relació d'idees, ja que no es pot preveure a partir de les idees del fet-causa quin serà, de tots els fets possibles, el fet que acabarà passant.

Només després de tenir l'experiència i de donar-se certes condicions, la ment fa l'associació del fet-causa i el fet-efecte, i el costum de passar de la idea d'un fet a la del següent genera un sentiment que fa que la ment ja no vegi tan possibles les altres possibilitats que pot concebre la imaginació.

Tot i que l'enunciat "en el futur la naturalesa sempre es comportarà com en el passat" sembla donar certesa a les nostres inferències causals, Hume sosté que només l'experiència pot demostrar la seva veritat i que aquest enunciat té el mateix fonament insuficient que les inferències causals i, per tant, no en té cap de certesa. Les ciències empíriques estan sotmeses sempre a revisió, ja que les prediccions basades en la inferència causal han de ser verificades en casos particulars.

Idea de substànc en la metafí i la crítica en l’Abstract de Hume.

Segons la metafísica, la substància és l'entitat fonamental i essencial q sosté les propietats d'un objecte (Descartes). És aquella cosa q no requereix d'altres coses per a existir i que és la base o substrat de les propietats. Les propietats, x VS, són atributs q una cosa té, però q no són la cosa mateixa. Les propietats requereixen una substància en la qual existir. Per exemple, el color verd de la taula és una propietat q necessita la taula x existir, però la taula no necessita el color verd x existir. En aquest cas, la taula és la substància i el color verd és la propietat.

Les substàncies materials tenen l'atribut de l'extensió, q és la matèria en un espai infinitament divisible, mentre q la substància pensant té l'atribut del pensament, q és l'activitat general de pensar idees i ser-ne conscient.

- Tot i q no observem directament la substància, la coneixem a través de la raó o enteniment. Les substàncies materials i pensants són dif, ja q la substància material té una extensió, mentre q la substància pensant no té extensió, és una i simple i no pot dividir-se. La substància pensant és la base dels pensaments i, tot i q passen molts pensaments dif x la ment, la substància pensant segueix sent sempre la mateixa. Així, la substància pensant dóna unitat als pensaments i és el "jo" q pensa.

- Pel que fa a Déu o substància infinita, el seu atribut és la infinita perfecció, és a dir, tenir totes les qualitats positives en el seu màxim grau: l’omnipotència, omnisciència, suprema bondat, etc. A més, com q la perfecció ha d’incloure l’existència, és l’única substància que existeix per ella mateixa (les altres existeixent independentment de les seves propietats i de les altres substàncies, és a dir, no necessiten d’altres coses finites per existir, però sí que depenen de Déu, de la substància infinita, que les crea).

- Per acabar, un símil. Podríem dir q x a Descartes i altres racionalistes, la relació entre la substància i les propietats en un cos és semblant a la q tenen les peces d’un cub de rubik amb l’estructura int. q les aguanta. Sense l’estruct (= a substància), les peces (= a propietats) no s’aguantarien i el cub es desfaria, deixaria d’existir.

Crítica al principi de causalitat: el q la ciència i la metafísica tradicnl considera un principi és un lligam associatiu basat en la memòria i la imaginació (relaciona fets contigus en l’espai i en el temps).

Crítica a les substàncies de la metafísica: Déu, món i jo. No hi ha coneixement de cap d’aquestes substà, pqè no hi ha exp d’elles. Recordeu q el context d’aquestes idees q Hume expo en l’Abstract és l’empirisme radical q du a l’escepticisme i a una crítica radical de la metafís.

FILOSOFIA POLÍTICA DE LOCKE; Dos tractats sobre el govern civil.

Locke considera q en estat de natura els humans podríem viure feliços, lligats x uns drets naturals bàsics, x la raó ens mostra com a necessaris a la nostra essència com a éssers humans: el dret a la vida, a la llibertat, a la igualtat i a la propietat. En estat de natura el q passa és q tots podem exercir la justícia x igual si algú intenta atacar aquests drets d’una altra persona (li està declarant la guerra a la víctima i de fet a tota la humanitat). Però això és una mica perillós perquè vol dir q, en lloc de justícia, pot haver-hi alguna situació de venjança (pqè som part afectada i jutge a la vegada). X això, decidim fer un pacte social pel qual triem un govern i ens constituïm en societat civil. Al govern li cedim part de la nos llibertat pqè protegeixi els nostres drets, però si en lloc de protegir-los els vulnera d’alguna manera és com q es posa en estat de guerra VS el poble i llavors el poble té el dret de fer-lo caure, tornar a l’estat de natura i tornar altra volta a constituir un nou govern amb un nou pacte. Locke com a inspirador de la Declaració d’Indepe dels EEUU.

NIETZSCHE (compendi de diferents obres) Conceptes claus de Nietzsche:

● Voluntat de poder: cada ésser viu és físic, únic, ple de voluntat x autoafirmar-se a la seva manera en l’existènc.

● Genealogía: mètode utilitzat x Nietzsche, basat en la recerca de l’origen de les paraules (etimologia) i de les idees.

● Vitalisme: Creença q la naturalesa física (l’única realitat que existeix) es mou x la creació lliure i contínua de formes individuals úniques des d’un fons indet del qual surten i al qual tornen. N. defensa q acceptem plenament la vida en el seu dolor i les seves alegries. En general, N, critica la repressió dels individus, dels seus instints i sentits, x part dels valors dominants a la cultura occidental, i la seva substit x abstraccions irreals i pretesament universals.

● Crítica al concepte de veritat de la cultura occidental: L’enteniment no té x funció buscar la veritat, sinó q és l’única forma d’imposar-se x mitjà d’enganys q té un ésser biològicament feble com l’ésser humà.

● Origen del llenguatge: Les paraules en el seu origen tenien una funció metafòrica x expressar l’experiència de l’individu davant de coses i situacions concretes. La confus ve quan l’individu decideix viure en societat x sobreviure. Certes metàf es fixen com a comunes x a tots. S’oblida q els conceptes només són generalitzacions abstractes i q el q existeix no són les idees o conceptes, només l’individual. Malgrat això, sembla que els individus s’han de sotmetre a aquells conceptes i classificacions. El q és només una perspect (l’experiència del mosquit dona un món completament diferent al nostre), acaba passant x ser l’autèntica realitat i l’explicació del conjunt es pren com una veritat objectiva. Qui se n’aparta (Nietzsche seria un exemple d’algú que se n’aparta) és considerat un mentider, perillós pqè surt del ramat.

● La voluntat humana s’ha d’entendre des del punt de vista de la vida. Pel que fa a com afrontar la vida, hi ha dos tipus de morals: moral de senyors, amb valors que afirmen la vida (orgull, valentia…) i moral d’esclaus, amb valors fruit de la por, que neguen la vida (resignació, humilitat, compassió…).

● Nihilisme: el triomf de la moral d’esclaus fa que ens fixem uns ideals tan difícils d’aconseguir que ens sentim buits, abocats al no-res (nihil), perquè no podem assolir- los. Per a N, tenim 2 opcions: nihilisme negatiu/passiu (enfonsar-nos) i nihilisme positiu o actiu (assumir una posició activa en el govern de la pròpia vida).

● Etern retorn: Superhome s’adona que només hi ha el present i cada instant de la pròpia vida és valuós per si mateix (tant si és agradable com dolorós). Per això, el superhumà acceptaria viure gustosament cadascun d’aquests instants de la pròpia vida infinites vegades sense cansar-se’n.

● Superhumà: Accepta la natura física, la vida com l’únic que existeix i rebutja tot discurs sobrenatural (platonisme, cristianisme…), perquè aquests menyspreen la naturalesa viva i creadora. El superhumà és com un nen, innocent i lliure de tot sentit de culpa per existir, transvalora/transmuta tots els valors d’acord amb la vida i, com ella, juga creativament (importància de l’art per a Nietzsche). Els “déus” (les idealitats) pretenen fixar-ho tot i no permeten la possibilitat creadora. Per tant, el superhome elimina la necessitat de Déu/déus, i tots els valors de la cultura occidental (felicitat, raó, virtut, ànima enfront del cos…), perquè crea nous valors basats en la vida.