El Cogito de Descartes: substància, atribut i mode

Resumen

El document explica les bases de la filosofia cartesiana: el Cogito com a primer principi indubtable, obtingut pel mètode del dubte metòdic. També defineix els conceptes de substància, atribut i mode, i mostra com Descartes parteix del Cogito per derivar després l'existència de Déu i del món.

Puntos clave

El Cogito, "Penso, per tant existeixo", és el primer principi de la filosofia cartesiana i una intuició immediata, no una deducció.
Descartes arriba al Cogito mitjançant el dubte metòdic, dubtant fins i tot de la fiabilitat dels sentits i de la realitat del món.
La substància és allò que existeix independentment i només Déu és substància en sentit absolut; hi ha substància infinita (Déu) i substància finita (ànimes i cossos).
Cada substància té un sol atribut que constitueix la seva essència: el pensament per a l'ànima i l'extensió per als cossos.
Els modes són les formes concretes en què es disposa una substància; per exemple, una figura determinada en un cos.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

Definicions

El Cogito és el primer principi de la filosofia cartesiana. No hi falten les definicions fonamentals. Les definicions no necessiten ser justificades, simplement es posen. En un sistema axiomàtic, les definicions no es demostren; al contrari, són, juntament amb els axiomes, els principis de tota demostració.

1a Definició: Substància

Descartes fa servir com a sinònims les paraules substància i cosa. La substància és allò concret existent. Allò que és propi de la substància és l'existència, però no qualsevol forma d'existència, sinó existència independent: és allò que no necessita res més que ella mateixa per existir. Amb això es dedueix que únicament Déu és substància, ja que les criatures necessiten Déu per existir (Déu dona l'existència a totes les criatures). Descartes diu que el concepte substància no s'aplica de la mateixa manera a Déu i a les criatures. Hi ha dos tipus de substància:

Substància infinita (Déu), a qui convé absolutament la definició.
Substància finita (ànimes i cossos), que no necessiten res més per existir, tret de Déu; una substància finita no necessita per existir cap altra substància finita.

2a Definició: Atribut

Descartes afirma que a cada substància li correspon un atribut. L'atribut constitueix l'essència de la substància i s'hi identifica. Cada tipus de substància té un sol atribut: l'ànima és pensament i els cossos són extensió.

3a Definició: Modes

Les diverses formes segons com està disposada la substància s'anomenen modes. Exemple: un cos (substància) és una extensió (atribut) que té una figura determinada (mode).

El Cogito

Es pregunta com es pot trobar un primer principi absolutament evident del qual es pugui deduir tota la metafísica. Descartes escull el procediment del dubte metòdic; utilitza el dubte per trobar la certesa. És a dir, dubta de tot per veure si queda res que resisteixi a tot dubte, una resta indubtable i certa. Descartes decideix dubtar de les seves creences més fermes: la creença en la fiabilitat dels sentits, la creença en la raó, la creença en la realitat del món, i observa que pot dubtar d'aquestes creences, però que s'han de mantenir per a la nostra vida pràctica. Finalment, troba una cosa de la qual no pot dubtar: "Penso, per tant existeixo". Aquesta veritat indubtable, que se sol conèixer com el Cogito, és el primer principi de la filosofia. "Penso, per tant existeixo" no és una deducció, és una intuïció, és a dir, una evidència immediata: l'evidència que "jo existeixo". La meva existència —pensa Descartes— és una cosa absolutament indubtable. Fins i tot encara que hagi estat creat per un Déu enganyador, aquest Déu no em podria enganyar i fer-me creure que no existeixo.

El Cogito pot semblar una afirmació trivial. La seva transcendència resideix en la funció que duu a terme en el sistema cartesià: la de ser el primer principi del qual ha de derivar tot un sistema filosòfic. Construir tota l'explicació de la realitat a partir de l'única evidència de la meva pròpia existència com a ésser pensant. La manera com procedeix Descartes és molt sorprenent: primer, examinar què sóc jo: una substància l'essència de la qual tan sols és "pensar". Després, examinar si entre les meves idees n'hi ha una que em permeti demostrar si existeix altra cosa diferent de mi: així es demostra l'existència de Déu. Tan sols aleshores passa a demostrar que existeix el món i en què consisteixen les coses. Les argumentacions de Descartes van suscitar nombroses crítiques dels filòsofs contemporanis. Però, tant si estaven d'acord com no, ningú no va poder substraure's a la fascinació d'un pensament audaç i tan original.

Preguntas frecuentes

Què és el Cogito de Descartes?

El Cogito és la veritat indubtable "Penso, per tant existeixo", que Descartes troba després de dubtar de tot. Es considera el primer principi de la seva filosofia.

Què és el dubte metòdic en Descartes?

És el procediment de dubtar de totes les creences per veure si en queda alguna que resisteixi qualsevol dubte. Descartes l'utilitza per trobar una certesa absoluta.

Quina diferència hi ha entre substància, atribut i mode?

La substància és allò que existeix independentment, l'atribut en constitueix l'essència i el mode és la forma concreta en què la substància està disposada. Per exemple, un cos és una substància amb extensió com a atribut i una figura determinada com a mode.