Plató: Dialèctica, Idea del Bé i el Filòsof-Rei

Examen de Filosofia: Plató

1. Idees Principals del Text de Plató (40-80 paraules)

Plató defensa que aquell qui no coneix la idea del bé i que es guia només per l’opinió i per l’aparença més que per la ciència no pot governar. A través de l’educació, especialment a través de la dialèctica, la més noble de totes les disciplines, s’aprèn a raonar correctament, a conèixer la idea del bé i dirigir, així, la comunitat.

2. Significat de Termes Clau (5-15 paraules)

• «El bé en si»: Idea suprema que il·lumina i dóna sentit a la resta d’idees.
• «Opinió»: Fals saber fonamentat en l’aparença sensible. Contrari al saber veritable o ciència.

3. La Dialèctica com a Mètode Suprem en Plató

Plató parteix de la base que només qui coneix el Bé en tant que idea pot arribar a fer-lo, i que fer el bé significa governar la polis d’acord amb el model de perfecció del món intel·ligible. Però l’ànima, que en un principi estava al món de les idees i que va caure al món sensible (recordem el mite del carro alat que apareix al Fedre), ha de fer un procés d’aprenentatge ascendent altre cop cap al món de les idees, per recordar allò que ja sabia (reminiscència).

Aquest procés gradual i dolorós de millora de l’ànima i de separació de l’ànima respecte al cos s’anomena **dialèctica**. La dialèctica és un mètode —l’únic mètode— a través del qual es pot arribar a la idea de Bé. L’únic que està preparat per a decidir correctament, aplicant la idea de Bé a la tasca política, és l’home l’ànima del qual coneix la idea de Bé perquè s’ha sotmès al procés de millora dialèctica en el coneixement (el **filòsof-rei**).

La paraula ‘dialèctica’ en Plató té un significat una mica diferent al que tenia per al seu mestre Sòcrates. La dialèctica en Sòcrates era només un diàleg orientat a la recerca de la veritat, però en Plató el terme es complica una mica. Plató considera que no coneixem només a través del diàleg amb els altres ciutadans, que és el que feia Sòcrates, sinó que ens fem millors quan millorem la nostra ànima, aprofundint en el coneixement i en la reflexió que ens permet anar més enllà de la pura sensibilitat i assolir el món de les idees, pures i perfectes (‘en si’).

La dialèctica és la tècnica de coneixement per excel·lència, és el procés a través del qual l’ànima aprèn a passar del món sensible al món intel·ligible. Recuperant el mite de la caverna de Plató, si el presoner —el que està atrapat en el món sensible— arriba, un cop alliberat de les cadenes, al terme de la visibilitat quan pot veure el sol i s’adona que el sol il·lumina les coses sensibles, el qui fa el procés dialèctic arriba també al terme de la intel·ligibilitat quan contempla la idea de Bé, que il·lumina i dóna sentit a tot el món intel·ligible.

Per tant, la dialèctica és un camí llarg i dur (Plató considera que només es pot culminar un procés així quan s’ha entrat en la maduresa). Estem davant un camí d’aprenentatge a través del qual l’home més perfecte aprèn a situar-se per sobre i més enllà del que és purament material i sensible i a optar per la perfecció de les idees. La dialèctica significa una evolució de perfeccionament de l’ànima i un ascens a un nivell superior de coneixement, que és el món de les idees (**dialèctica ascendent**).

En el Mite de la Caverna, el presoner alliberat, un cop ha completat el procés, en veure la idea del Bé veu també com aquesta idea il·lumina i dóna sentit a tot el món de les idees perquè les idees són bones en la mesura que participen de la idea de Bé. Però no hi ha només una dialèctica ascendent; conèixer el Bé suposa també un procés descendent, en què aquesta idea de Bé regeix totes les nostres accions en el món sensible. Qui ha perfeccionat la seva ànima és capaç de tenir una visió unitària de totes les coses i les coneix en el seu ple sentit (perquè apareixen il·luminades per la idea suprema). És, doncs, en aquesta **dialèctica descendent** quan s’adquireix la capacitat de sintetitzar, d’encaixar i donar sentit a allò que apareix divers.

Per a Plató el sentit de la vida humana es troba en la millora en la vida moral i en la recerca del bé. En altres paraules, la vida és un continuat esforç de perfeccionament envers el món de les idees. Per això, la formació dels dialèctics és molt dura i molt llarga. Va destinada a crear ciutadans que siguin veritables ‘homes d’or’ i que puguin governar amb saviesa la ciutat al llarg de les seves vides.

4. Comparació de la Filosofia Política de Plató

Hi ha qui interpreta que la finalitat última de Plató amb els seus diàlegs era de caire polític, perquè s’interroga sobre la validesa i el significat dels principis de justícia. No és clar que la finalitat última de Plató fos la política —hi ha qui diu que era l’educació del ciutadà segons principis morals o l’epistemologia que situa l’enteniment per sobre de la sensibilitat— però, en tot cas, el que no es pot negar és que la política va ser per a ell almenys un dels eixos més importants del seu sistema filosòfic, tal com ens ho mostra en aquest diàleg.

Com hem vist en la pregunta anterior, la política demana una educació específica, una formació llarga i costosa. Aquesta formació havia de permetre al **filòsof-rei** adquirir el coneixement suprem, necessari per tenir coneixement del Bé i de la Justícia que demana el bon govern d’un Estat.

En tota l’obra platònica es reivindica la superioritat d’un tipus d’individus que són els **‘homes d’or’**; és a dir, els homes autènticament savis, d’ànima més pura i que coneixen la justícia, per damunt dels altres homes (soldats o homes de plata i obrers o homes de bronze). Per això hi ha una estreta relació entre la república aristocràtica regida per un filòsof-rei, el govern que proposa Plató, i la justícia, ja que només els que coneixen el bé i la justícia poden governar.